De petit feia col·leccions. Primer van ser els minerals, esperonat per les seves formes, els colors, el tacte... fins i tot les olors o el gust! Els caires perfectes del quars, la brillantor de les àgates, el sabor salat de les carnal·lites. Tot encabit en caixetes i amb el seu nom i procedència apuntats en papers petits. Després van venir els llibres especialitzats, les estructures atòmiques, els graus de duresa... fins que una troballa fortuïta al taller de fusteria de l’avi em va fer canviar el rumb: enmig d’un cabàs ple de claus va aparèixer una moneda de coure de l’època napoleònica. De mica en mica vaig anar comprant-ne més: de coure, de níquel, de llautó, fins i tot de plata. Més tard, una veïna em va ensenyar la lògica de les seves edicions i com omplir els àlbums. A les parades de numismàtica de Sabadell més d’un venedor m’havia regalat alguna peça, segurament perquè li feia gràcia aquell marrec de deu anys que, en una llibreteta per a col·leccionistes, apuntava dates, edicions especials, errates, etc. Encara ara, els caps de setmana, el mercat s’omple de gent de totes les edats amb aquesta afició. Per què col·leccionem? Aneu a saber. Tota col·lecció té un punt de dèria boja però, alhora, de món ordenat i petit. Tot plegat deu ser que els diumenges el seny i rauxa surten a passejar agafats de la mà i es pregunten, aturats a les parades d’Els Encants, què més els queda per col·leccionar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada