"Afectados por la hipoteca"

Com és que els "afectats per la hipoteca" no protestaven quan, en èpoques de bonança, revenien (o esperaven vendre) a un preu més alt el pis que havien comprat? Perquè llavors estaven hipotecats igual que ara, oi?

Petits plaers

El sol ja no crema el cel i aquest blau de blaus fa gust de tardor. Agost només semblava poc excessiu quan jugàvem al carrer però ara ens aclapara de llum i de calor. De mica en mica abandonem l’excés dels termòmetres, ens comencem a mirar els glaçons de les begudes com icebergs prescindibles i a les taules dels cafès que ens serveixin el gairebé inevitable cafè amb llet en demanar un cafè amb gel ja no ens sembla tan greu. Una tarda, en sortir de casa, plou i obrim un paraigües que ja començava a tenir les barnilles rovellades i redescobrim –aquells petits plaers- el tacte suau d’un jersei damunt la pell...

Desafinado*

Un amic pianista em comenta que tinc un “estil inconfusible” amb la guitarra, que m’agrada passar per determinats llocs i notes, que del meu barret de mag en forma de guitarra en surten trucs però que ja me’ls sap. Els pianistes –o els executants de qualsevol instrument- també tenen “llocs segurs”, escales, arpegis... frases sabudes en les quals ens és impossible desafinar. Tenir un sac ple de trucs que ens defineixin està molt bé: vol dir que tenim personalitat. Però l’abús pot portar a la rutina, a passar sempre pels mateixos llocs comuns amb l’excusa de no equivocar-se... fins arribar a llarg termini a un atzucac que ens impedeix avançar. Assumim, doncs, el pentagrama, la clau de sol i la clau de fa, el compàs de quatre per quatre... però també el risc d’equivocar-nos i el dret, de tant en tant, de poder desafinar.

*Post també per a no músics

Ecce homo

Darrerament s’ha parlat molt de l’ecce homo esguerrat per una pobra àvia en una església de Borja (Saragossa). La humitat de la paret es menjava la pintura i l’anciana “ni curta ni mandrosa” (que dirien a Barcelona) hi va fer un retocs pel seu compte. La restauració ha convertit la pintura en un nyap que, esperonat per les xarxes socials, ha saltat fins i tot les fronteres del país. Good for you, iaia! I si a sobre l’acció ha estat feta amb bona fe (mai més ben dit), doncs què més vols? L'original tampoc era un Goya, oi? Pel que fa al nom, Ecce homo, té als seus orígens al patíbul mateix. Allí, sembla que un soldat es girà cap a Jesús a la creu i volent fer mofa d’aquell que anomenaven el rei dels jueus cridà: “Heus aquí un home...!”. És clar que no ho va dir en català, sinó en l’idioma que es declina i que a ell no li va costar tant d’aprendre. “Ecce homo!”, va dir en llatí. D’aquí ve l’expressió “Estar fet un ecce homo” per referir-se a algú que està ben baldat. Fet un Cristo, vaja.

"Por H o por B"

“Ya hace dias que quiero escribir sobre esto y por H o por B, se me ha ido pasando...”. Val, ara feia temps que no me les trobava. Sí, la H i la B. Per què en castellà aquestes dues lletres ens serveixen com a excusa? En català, entre naps i cols, no fem el que toca, d’acord: “Miri, volia arribar a l’hora però entre naps i cols m’ha estat impossible”. Els nostres compromisos, les millors intencions, se’n van en orris per culpa de dues hortalisses. Trist, però almenys tenim uns culpables. Ara bé, qui s’amaga rere la H? A qui pertany la B? Qui són aquests elements que en castellà en impedeixen fer sempre el que toca? Al Cafè, entre naps i cols, no en treiem l’aigua clara. Algú ens en pot fer cinc cèntims?

Aixafar la guitarra

Les persones d’ètnia gitana creuen que deixar una guitarra al damunt d’un llit o un sofà porta mala sort. La base de la creença deu venir donada per motius pràctics, com allò de passar per sota d’una escala (perquè pot ser que ens caigui alguna cosa al damunt) o el fet de menjar carn de porc per als musulmans (vinculat a la dificultat de la seva conservació òptima amb la calor). I és que si deixem una guitarra en un sofà tard o d’hora algú s’hi asseurà al damunt, segurament per la part que passa més desapercebuda i fràgil: el màstil. A mi m’ha passat, i sentir com cruixen les fustes del dissortat instrument encongeix una mica l’ànima (sorry, Jimi). Neguiteja tant que el sentiment s’ha popularitzat amb l’expressió “aixafar la guitarra" a algú quan volem dir que li hem espatllat algun pla o projecte que duia entre mans. Tot plegat ve a compte per un anunci que fa anys inquietava tots els que érem estudiants: quan encara gaudíem dels càlids dies d’agost, el Corte Inglés es despenjava amb la seva “vuelta al cole”. Quin esglai llegir el rètol en tombar la cantonada, encara amb la tovallola i el banyador xops, tot tornant de la piscina. Als joves d’avui en dia els deu passar el mateix, pobres. Com cada any, els establiments del tall britànic ens avançaven la vida unes setmanes, a força d’anuncis ens recordaven que el nostre paradís blau amb regust de clor tenia data de caducitat. Ens aixafaven, gairebé literalment, la guitarra.

Formigues

Els insectes “socials” com les abelles i les formigues tenen molt en comú amb nosaltres, els humans. Hi ha formigues treballadores i formigues soldat, algunes fan de reina i, de tenir un microscopi prou potent, se les pot veure amb un somriure vehement mentre fan així amb la poteta. Per limitacions de la biologia actual, només en coneixem la seva economia real: formes d’aprovisionament, magatzems de menjar, repartiment de tasques, etc. però segur que també hi ha una economia financera de les formigues. Així, mentre una formiga anglesa especula amb el preu dels brots verds, una formiga africana es mor de gana. També hi ha –hi podem comptar- formigues constructores, ara mig arruïnades, amb habitatges buits i foradats que no saben qui els comprarà. I, és clar, les formigues també tenen els seus plans d’expansió: esperen que marxem de vacances per sortir del forat. Una corrua lenta però constant envairà, si res no ho impedeix, tots els racons de la casa a la recerca de noves provisions. En alguna roda de premsa – també en fan- una formiga assegurarà que tot plegat és per dur arreu la pau i la democràcia del formiguer.