Un amic pianista em comenta que tinc un “estil inconfusible” amb la guitarra, que m’agrada passar per determinats llocs i notes, que del meu barret de mag en forma de guitarra en surten trucs però que ja me’ls sap. Els pianistes –o els executants de qualsevol instrument- també tenen “llocs segurs”, escales, arpegis... frases sabudes en les quals ens és impossible desafinar. Tenir un sac ple de trucs que ens defineixin està molt bé: vol dir que tenim personalitat. Però l’abús pot portar a la rutina, a passar sempre pels mateixos llocs comuns amb l’excusa de no equivocar-se... fins arribar a llarg termini a un atzucac que ens impedeix avançar. Assumim, doncs, el pentagrama, la clau de sol i la clau de fa, el compàs de quatre per quatre... però també el risc d’equivocar-nos i el dret, de tant en tant, de poder desafinar.
*Post també per a no músics
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada