La Barcelona copy/paste*

*Aprofito que obriran l'enèsima botiga de MANGO al Passeig de Gràcia de BCN per recuperar aquest escrit. Cada cop més impersonal, Barcelona està esdevenint un "copy/paste" de qualsevol altra ciutat. Us enllaço amb el vídeo "La Rambla" d'en Quimi Portet amb regust d'aquella Barcelona preolímpica més bruta i menys de disseny però també molt més autèntica.

Antonio Rebollo va desdisparar la fletxa del pebeter i la paràbola d’espurnes taronja, desdibuixada en l’aire, ens va portar a la Barcelona preolímpica. Quines coses! Ara ens sembla increïble però durant molts anys aquesta ciutat va viure d’esquena al mar, barallada amb les onades i la sal, on les platges eren un apèndix brut i amb llànties d’oli de fàbriques que fumejaven, un paisatge d’uralita i xemeneies. Tot era tan gris que els dies de pluja se t'encomanava la tristesa plúmbia que regalimava per balconades rovellades. I hi havia el Xino, amb antres lúgubres i el sexe com a reclam a cada cantonada. “Gomas y lavajes”, pensions barates, olor de desinfectant. Gemecs a preu fet, martingales, estraperlos, “¿Qué miras, chaval?!”. I al final de La Rambla xiringuitos a la sorra indultada per tot aquell món industrial: paelles, diumenge, llimona, pantalons curts i els genolls pelats. “Canalla, au vinga, a dinar!”. Aiguabarreig tèrbol i tendre alhora pels racons de la meva memòria, petit viatge en el temps, “À la ville de...Barcelona!”. Antonio ja pots tornar a disparar.

El mecanisme de les hores

El mecanisme que havia de fer sonar alhora les dues campanes del campanar no acabava de rodar fi. Ara una, ara l’altra, el seu bronze sonava com un eco llunyà i les hores s’emmirallaven amb una diferència de temps de cinc minuts. El fenomen atorgava al poble una peculiaritat que el feia únic: la possibilitat de viure la vida en diferit, com si el repic de la primera campana fos només un assaig del que havia de venir. Viure la vida en rigorós directe obria la porta a l’error, a l’accident, a l’imprevist, al neguit de l’atzar i, en definitiva, malgrat el miratge de la civilització, al desori més absolut.

Ara, a l’ombra del campanar, els parroquians gaudien de cinc minuts de marge per esmenar qualsevol maltempsada. Al principi ningú no hi va parar compte: les campanes sonaven, primer una, més tard l’altra, sense més conseqüència. Va ser el barber qui es trobà sobtadament, i al cap de cinc minuts, amb la possibilitat d’esmenar el tall que, arran d’orella, havia infligit al seu client. Cinc minuts més tard, l’escuma blanca, pigada amb les petites taques del vermell lluent de la sang, tornava a aparèixer immaculada i ell mateix en disposició de fer un segon passi de navalla, ara sí, del tot precís. El fet s’escampà com una espurna en un camí de pólvora.

Ben aviat tot el poble gaudia dels cinc minuts de gràcia concedits pel campanar. L’atzar, l’error, els accidents…van ser abolits, exiliats als pobles del voltant. Els esdeveniments, polits en els darrers cinc minuts, s’encadenaven amb una precisió de rellotge suís. Amb el temps, però, ja no n’hi hagué prou amb esmerçar l’errada d’última hora: els vilatans aprengueren a fer i refer els cinc minuts fins aconseguir sense una engruna de marge el resultat esperat, com si l’esmena de l’error, en no convèncer-los el resultat, fos un altre error. Amb aquesta possibilitat, el desig s'esvaní. Ja no calia encalçar cap anhel i el somni, una vegada assolit, s’evaporava tot deixant un buit al seu lloc. A força de repics de campana el temps va convertir-se en un llenç blanc de minuts infinits, un magma apelagós fet de badalls i mandra. Una fatiga estranya envaïa tothom: autòmats que feien i desfeien ja sense cap propòsit que els menés...

...del llamp que féu saltar una de les campanes, encara ara, ningú no en parla. És impossible trobar-ne cap registre al poble. Malgrat la tempesta i el terrabastall del bronze que rodolava llambordes avall, ningú no veié res. En un dels plens i sense massa convicció, l’alcalde va fer esment d’uns lladres que, amb nocturnitat i aprofitant el tabal de la tempesta, l’haurien furtada. En el torn de precs i preguntes ningú no va demanar amb quina partida dels pressupostos s’havien comprat els vint-i-quatre testos de bronze en què ara hi florien, arreu del poble, esponerosos clavells vermells.

Joan Bocoi, 101 contes morals.

Viatges

Al final resulta que no es viatja per veure coses, no. Ni tampoc persones. A mesura que passen els anys fa l’efecte que hom viatja perquè les coses el vegin. Més ben dit: viatgem per desubicar-nos, per canviar l’escenari que rutinàriament trepitgem cada dia. Lluny dels edificis, carrers, persones i paisatges que ens són propers, ens redescobrim una altra vegada. Els sentits s’afuen amb la nova llum procedent d’altres paratges, nous sons de noves llengües i nous costums que ens donen una nova mirada. I és que viatgem per veure coses noves i, de nou, les coses de casa.

Text de fa una colla d'anys. També és veritat que hi ha gent a qui els viatges no els fan massa profit. Viatges a llocs remots per incloure's en escenaris exòtics. Fotos a Facebook, filtres d'Instagram però poca cosa més. Maletes plenes de quilòmetres però amb experiències buides i McDonalitzades de viatge organitzat.

Cubs de Rubik

Som fets d’aigua i atzar, cubs de Rubik, metamorfosis de colors que convergeixen en un mateix final. Tots els camins que hem desfet tenien vocació de palíndrom i, sense saber-ho, ens duien a Roma.

Gats

Gat anglès de boutique presumit, elegància felina. Mixeta de raça britànica, potetes de cotó fluix, ungles que no esgarrapen: una existència regalada passada rere un vidre asèptic i cabdells de llana, set vides que amb la primera ja queden explicades. Gat de carrer, esprimatxat, cua llarga i orelles esmolades. Nits al ras, fred al nas i raspes de sardina mal escurades. Teulats humits, gates maules, ha vist llunes plenes més enllà de Tannhauser. “Al carrer els pedigrins són curts però les vides es fan més amples....”, miola el nostre gat entre dues branques.

Badalls

Sovint es diu que “el nom no fa la cosa” però sí que, a vegades, la cosa fa el nom. De tant en tant ens avorrim, les hores es tornen feixugues i els minuts de plom, caiem en un ensopiment pesat, fins i tot ens endormisquem... és llavors que el cervell, just abans de penjar el rètol d'"Ara torno", opta per dopar-se amb una alenada l’oxigen més o menys pur. I obrim la boca per fer una respiració profunda i visceral com el lleó de la Metro-Goldwyn-Mayer, ampla com l’entrada al túnel del Cadí. Tant, que fins i tot se’ns veu l’úvula, aquesta petita massa carnosa que penja del paladar tou, talment com si fos el batall d’una campana. Deuria ser qüestió de temps que per similitud passéssim del “batall” al “badall”. Ara, que també podria ser que el mot vingués directament del llatí vulgar “Batare” que, amb els anys, va derivar en “Badar” (presentar una obertura. Ex: deixar la porta badada), explicació que també serveix al nostre “badall” perquè qui té molt de temps per anar badant acaba per avorrir-se com una ostra al fons del mar...i fent un bon badall.

Sequoies

Més enllà de l’alçada, ens empetiteix la perspectiva dels anys. Les sequoies poden tenir segles sencers a les seves arrels i, per tant, un matí de diumenge equival només a una fulla: som branquillons amb màquines de fotografiar que passegen enmig de l’arborètum d’Espinelves. Ens envolten arbres gegants amb nom d'indi Cherokee però hem canviat els boscos americans per un racó d’Osona i els Drive-in per un hostal de Viladrau. Núvols de pa de pessic llisquen per l’obrador de la tarda i ens cruspim amb crema de xocolata les darreres hores del dia, fulles de sequoia al nostre calendari particular.

Fotografia: Carles. Sequoia a Espinelves.