Cua de núvol

Quelcom familiar: una olor, unes dents petites (que no són altres que les del germà). El clotet a la barbeta de l’avi, el nas de la mare i jo que, sorprès, em veig al fons d’uns ulls menuts que em miren amb curiositat. Peus petits, sabates grans, pallassos improvisats a la carpa de la tarda. Un sol que ja tardava com a estrella convidada, hores ingràvides, un avió que passa, pinces d’estendre la roba, cubells vermells, regadores grogues i un cel blau. “Què mires, Carles?”, “No, res, els núvols”, que com la sobretaula, llisquen suaus.