Podries dir-me que el món, aquest món, no és fet per a nosaltres. Amb els seus engranatges perfectament alineats i greixats, amb els seus timbres i les seves sirenes, amb els seus cotxes que corren enlluernats amb els seus fars, amunt i avall, amunt i avall, amb els seus rellotges de corda infinita i els seus pèndols que es gronxen sense parar. Amb els seus balanços, els seus comptes d’explotació i el seu exèrcit de notaris que donen fe, amb els seus comptables grisos de visera i maneguins i els seus llibres, “deure” i “haber”. “El món, aquest món –podries dir-me - no és fet per a nosaltres” i que, malgrat tot, no ens resignem a viure pels racons de nosaltres mateixos, per les esquerdes del temps. Però em dius que “si no hi penses, tampoc no és tant” i que cal tocar de peus a terra, que què vols fer-hi si ara ens calen quaranta anys per pagar un habitatge o si a l’Àfrica es mor massa gent, que ja ningú no busca la platja sota les llambordes, ni reclama que la imaginació pugi al poder. I potser sigui millor així, perdre’s en la rutina quotidiana i admetre, com deia el poeta, “que potser tenien raó els dies laborables”. Anar tirant, que ben mirat, i com tu dius, “si no hi penses, tampoc no és tant”.
4 comentaris:
Home, sí que ho és: és trist anar tirant.
Depèn de com, el millor que pots fer és anar tirant... però només serà bo si ets conscient de qui ets mentre camines... nari anant.
Vida, anar tirant i prou sí. Però també és veritat que la disbauixa total no existeix, hi a moments de tot, i una cosa dóna sentit a l'altra, no?
Aquí està la gràcia, Marina! El post una mica està pensat pels que van tirant i són ja mig autòmats. Que pel fet de ser-ho ja no se'n senten massa de tot plegat, o sigui que -ben mirat i essent pràctics- tampoc està malament! :)
Pensat "per als"! Que és diferent!
Publica un comentari a l'entrada