Qui no s’ha quedat mai en blanc? La sensació sempre és la mateixa: enmig d’una oració, d’un discurs, la paraula s’esvaeix i deixa en lloc seu un forat al pensament. Astorats, llavors, la busquem. Però no hi és, s’ha evaporat. Per uns instants el pensament és un erm, una cambra buida sense cap mena de referent, un atzucac, i no ens queda més remei que admetre que hem perdut el fil del que estàvem dient o anàvem a dir. “Com pot ser- ens preguntem - que les paraules ens traeixin d’aquesta manera?”
Però no hi fa res, per sort les paraules sempre tornen i només queda la por d’aquell moment en blanc. I és que, sovint, fa l’efecte que el nostre pensament és fet només de paraules i que amb elles, quan les perdem, ens perdem també una mica nosaltres.
2 comentaris:
Ho expliques a la perfecció.
Jo avui més aviat m'he quedat en negre, saturada i amb el cap espès de tot el que havia de fer/recordar. En fins que hi ha dies i moments de tot.
Un petó
Publica un comentari a l'entrada