Tots aquest vinils orfes de tocadiscs, no pot pas ser. Ja ho sé, ja ho sé: em diràs que quina andròmina, que quines ganes de llençar els diners. Que a veure si no en tenim prou amb els mp3. Però no, no, no... que al capdavall la música només és aire i jo necessito tocar. Resseguir, com l’agulla del capçal, les notes entre els solcs. Omplir d’espirals tota la casa. El So, del Peter Gabriel, Tango in the night dels Fleetwood Mac. Fins i tot el Phil Collins quan encara no era tan hortera, No jaquet required, Face Value. Cara A: Bossa de patates. Pausa. Nevera. “Hola què tal, veïna”. Cara B: Glop de vermut. I així cada àlbum en la seva justa mesura. No proveu de fer això amb un CD. Molt menys amb l’Spotify. Ai!
3 comentaris:
Dons si..es un ceremonial que s'ho val
Me lo pido!!
Bon cap de setmana C.
Els meus So, Tango in the night i Face Value descansen esperant el seu torn al costat d'un tocadiscs que encara funciona. Els escolto m'es en mp3, per comoditat, és cert, però encara els trec de tant en tant per agafar-los, tocar-los i mirar les fotos de la coberta i els interiors, cosa que no pots fer al'ipod i ni tan sols amb els CDs sense una lupa!
Trobar la cançó amb l'agulla tot un art.
Les portades del David Bowie fantàstiques.
Publica un comentari a l'entrada