Ara que hi penso, crec que gran part de la infància la vaig passar sense tocar de peus a terra. Enfilat a les branques dels arbres, repartia les hores d’esbarjo entre flors de magnòlia i fulles de cirerer. A l’estiu, a més, aquest darrer oferia unes cireres roges, molsudes i sucoses com ja mai més n’he tornat a tastar. Ja se sap que, des del record, els fruits són a vegades més saborosos. Sota les branques pigades de vermell, la meva tortuga –la Tula- s’entretenia amb els pinyols que queien a mig escurar en una lenta metàfora d’aquelles hores que transcorrien mandroses. Passen els anys i, coses de l’evolució, hom aprèn que és convenient baixar dels arbres, tocar una mica més de peus a terra...i, sobretot, no oblidar les flors de magnòlia, les fulles de cirerer.
1 comentari:
m'has fet pensar en una pel·lícula que vaig veure fa uns anys, molt bona "El sabor de las cerezas"
una
Publica un comentari a l'entrada