Avui, per primera vegada, ho he fet. Després d’anys i anys d’estar-me’n, sí. N’he tingut ganes de fer-ho a molt llocs, sobretot si hi ha silenci: una biblioteca pública, un vagó de tren, dalt d’un avió....s’ha assegut al meu costat i ja d’entrada semblava que ho demanés, amb unes maneres més que evidents, provocant d’una forma gairebé barroera, perquè tot i que el fer semblava natural en el fons hi havia quelcom de voluntat en el gest. Primer he intentat ignorar-la, però davant la insistència m’he començat a posar nerviós. Una mena de frissança s’ha apoderat de mi, com un neguit que no em deixava pensar en res més. Fins que al final m’he decidit a fer el pas i m’hi he atrevit. M’he adreçat cap a ella i amb veu amable però ferma alhora li he preguntat, fart d’aguantar tant de moc contingut i empassat nariu amunt: “Perdona però...vols un Kleenex?”.
1 comentari:
A mi avui m'ha passat igual, però era la que necessitava el Kleenex. Sort que hi ha gent amable!
Publica un comentari a l'entrada