Pintures de guerra

Aquest pou sense fons que és a vegades la bossa de mà d’una dona: mai no saps del tot què en pot arribar a sortir. Ella hi duia un saló de bellesa ambulant on només hi faltava un assecador de peu i la tauleta per a les revistes del cor. La resta era tot allí. Tot. I així, asseguda al tren, m’ha regalat la vista amb una sessió en directe de maquillatge. I les seves galtes han abandonat la pal·lidesa de cera del matí pel desig encès només amb un parell de pinzellades. El mateix efecte ha fet una barra de carmí als seus llavis que, de sobte, han aparegut com un anunci fluorescent enmig de la nit. Les pestanyes s’han estirat fins a l’infinit gràcies a un aparell en forma de tisora cosí germà d’un instrument de tortura medieval, rematades per una dosi prou discreta de rímel que també ha sortit – alehop!- com un conill amagat al fons d’un barret màgic. Tot plegat amb la mà experta i diligent de qui està acostumat a repetir la mateixa coreografia cada matí. En acabat, tots els estris han tornat discretament a dins la bossa i jo a la meva lectura. Propera estació...