Konichiwa, Johnny!

Fotografia: Carles - Girona, Temps de flors

Pel que sembla, durant la guerra de secessió als Estats Units que enfrontava els estats del nord amb els del sud, als camps de batalla hi quedaven els instruments propis d’un exèrcit: trompetes, tambors i cornetes, abandonats enmig de l’esbatussada. Va ser en aquest context que el pobre esclau negre va recollir algun d’aquests instruments per intentar treure’n algun profit. A l’hora de fer-los sonar, però, va haver de demanar ajut al cuiner xinès una mica més instruït que corria per allí:

- Escolta, nano, ensenya’m alguna cosa que pugui tocar...

El xinès li va ensenyar l’única escala musical que coneixia, una escala de cinc notes amb un so força peculiar, anomenada Pentatònica - la que surt a la majoria de pel·lícules d’arts marcials, per entendre’ns.

L’esclau negre la va aprendre però allò li sonava, és clar, una mica a “xino” i hi va afegir una nota de pas, l’anomenada “blue note”, que la feia menys brusca a les seves oïdes. A l’escala hi va afegir el ritme que havia heretat dels seus avantpassats i tot plegat es va barrejar amb les melodies europees que anaven arribant al nou continent.

Aquell aiguabarreig musical havia de tenir molt d’èxit els propers anys. Al principi alguns en deien JASS, després va passar a ser JASZ per esdevenir, finalment, JAZZ. L’escala que ho va originar tot plegat – la del cuiner!- també és el fonament del rock. I és que en Johnny B. Goode té, sense saber-ho, avantpassats xinesos. Konichiwa, Johnny!