Enmig d'una sopar amb bon vi i sardines fresques premo el botó "Eric Rohmer". No falla mai. A Filmaffinity, per exemple, podem trobar opinions com aquesta:
"Las películas de Rohmer deberían venderlas en los herbolarios, junto con
las galletas integrales y los libros de Bucay: son progres, blandas,
bienpensantes, amables, banales, educadamente sensuales,
superficialmente cultas, llevaderamente filosóficas y tramposamente
pseudopascalianas*, y, por encima de todo, espontáneas y naturales...
¡faltaría más! Híbrido de Nueva Era y socialdemocracia postmoderna,
paradigma perfecto de la subcultura light llevada al cine. Y aquí, El
rayo verde como ejemplo modélico; con el dudoso mérito de haber
construido el personaje femenino más estúpido que se ha visto en la
pantalla en las últimas décadas.
Me pone de los nervios, ¿se nota?"
Me pone de los nervios, ¿se nota?"
*aquí em perdo.
És divertit fer d'advocat del diable (a.k.a Hollywood) però la conversa se salda aviat amb un "On vas a parar!", elogis cap al cineasta i la promesa de tornar a veure Le rayon vert l'endemà.
2 comentaris:
Hahahaha!!! Que coolturetes que arribem a ser tots en segons quins moments :)
Sí, eh? La veritat és que Le rayon vert va molt bé per fer postureo (és un must moderniqui i un clàssic per als dels 60s), no és un pal que et deixa estabornit, però ella és una bleda soleiada, és veritat.
Posats a treure conclusions d'una pel·lícula, se'n poden treure més d'aquesta:
http://www.filmaffinity.com/es/film245798.html
Però és clar, ves a fer el cooltureta pels puestus amb això... :)
Carles
Publica un comentari a l'entrada