Diumenge al matí, el cel, d’un gris plom, fa que l’aire sembli menys lleuger. El vent reposa i el fum de les xemeneies s’esfilagarsa arran dels teulats. De vegades s’enfila amunt, tot fent un remolí, però de seguida, mandrós, cau i es desfà. Hi ha dies en què res no es belluga: els carrers són buits, les grues semblen una enorme busca de rellotge sense corda i els balcons, amb la persiana abaixada, exhibeixen les seves flors per a ningú. Res no es mou, menys el fum que, arran de nas i sabent-se ja al voltant del migdia, es comença a vestir d’olors. Encara hi ha poca gent al carrer i els balcons resten mig tancats però a dins de les cases ja hi ha tràfec: tomàquets, setrills, oli, pebre i sal. Alls picats, ceba ratllada. Plats i repic de forquilles: un ou batut, potser? Farina, aigua, espècies: nou moscada, clau, orenga i alfàbrega. Una olla que bull: porro, patata, api i pastanaga, un tall de pilota, pollastre... un bon caldo calent de llànties grogues. Fogons i paelles, un sofregit que va fent la xup-xup. Un rostit, una cabeça d’alls. Peix i julivert, una daurada al forn, un grapat de sardines. Sucre cremat, llimona, canyella. Potser massa per a aquest fum de remolins mandrosos que davalla a poc a poc per les xemeneies de cada casa i que, subtilment, em fa entrar a la seva cuina, al menjador, m’hi asseu a taula. Des del carrer estant, dino una mica a tot arreu. Bon profit!
Un escrit de fa deu anys. Em fa l’efecte que les parelles actuals no cuinem tant com els nostres progenitors. Cansats del tràfec d’entre setmana ningú no vol hipotecar tres hores del dissabte encadenat als fogons mentre espera que la vedella s’estovi. La nostra generació, comparada amb la dels nostres pares, va més als restaurants. Pel que fa a la hipoteca, en quim moment vam decidir que era normal trigar més del doble que ells en pagar un habitatge malgrat treballar els dos membres de la parella? Trobem coherent tardar vint-i-cinc anys a tornar un crèdit al banc però ens neguitegem si perdem la cobertura del mòbil durant deu minuts. Hi ha algun sociòleg a la sala?
7 comentaris:
Alguns ens prenem la cuina com a afició i, quan tenim temps, el dediquem a fer fideuás, pastissos de poma i estofats de vedella; també anem de restaurants perquè, atès que treballem els dos membres de la parella, ens podem permetre de tant en tant gaudir d'una estona de calma en bona companyia; no concebim pagar una hipoteca per un habitatge sobrevalorat i celebrem la llibertat que dóna el quedar-se una estona sense cobertura al mòbil.
Som peculiars, sí, i nadem a contracorrent:)
Lo de la hipoteca és l'exemple més clar que som la primera generació que viurà pitjor que els nostres pares.
Amb això de la hipoteca de moment he rebut comentaris tipus:
1. Què vols fer-hi? Hi ha el que hi ha...
2. Amb el lloguer també pagues i amb la hipoteca al final el pis és teu. Si va malament, vens.
3. El lloguer és tirar els diners.
4. Ens van fer una bona oferta (Segur?? En plena bombolla??)
Es podrien fer contraarguments econòmics als 4 punts però jo crec que és més senzill: la majoria de gent compra pel mateix motiu que sovint es casen per l'Església o tenen fills... hi ha unes "expectatives generacionals", uns "models a seguir"... pel que fa a la "seguretat" tot passa per invertir en un pila de totxos? No hi ha cap altra alternativa?
M'agradaria veure a qui t'ha argumentat la qüestió amb el punt núm. 4 intentant vendre el pis perquè les coses van malament, i veient que passen els dies, els mesos, els anys (!!) i que no es ven. I anar pagant les quotes de la hipoteca. Si les coses anaven malament, amb aquesta situació acaben anant pitjor.
Parlo per experiència.
Volia dir el punt 2, no el 4...
Amb totes aquestes olors, per un moment s'obliden hipoteques i totes les alternatives. Després la vida continua, peró, qué som si no ens deixem portar pel sentit de l'olfacte? Els restaurants? Alternatives mediocres, subliminals.
Cuinar és bonic, Miquel... però que cuinin per a tu també està molt bé! Hi ha restaurants en què hi fan plats que jo no sabria per on començar o que serveixen productes que no sabria trobar (o hauria d'anar lluny). Hi ha restaurants que són alternatives mediocres... però n'hi ha que són genials!
Publica un comentari a l'entrada