Gioconda

La crisi també ha arribat al museu. Pel que diuen, l’assegurança era massa cara des que aquell brètol va intentar esquinçar la meva tela amb la fulla esmolada d’una navalla. De llavors ençà, em van recobrir amb una pantalla de metacrilat i van incorporar al meu costat un vigilant tan perpetu com el meu somriure. Finalment, però, m’han substituït per una còpia, una germana bessona manufacturada a la Xina. Tret d’algun expert, ningú no podria notar les més mínima diferència, i menys els centenars de turistes que dia rere dia s’agombolen al voltant de la meva enigmàtica efígie. I el cert és que em sento molt millor des que em van despenjar, lluny dels flaixos i la multitud. A les nits, deambulo per les sales del museu, em deixo endur pels segles i els corrents. Ja a trenc d’alba, m’atanso a la màquina de cafè que és al costat d’una exposició itinerant de modernisme català, arribada fa mesos. A mi el cafè no m’agrada massa, però com que no hi ha millors casualitats que les buscades, m’hi deixo caure de tant en tant per trobar-me amb un Ramon Casas de llum ataronjada que transforma el meu somrís tebi en una rialla franca. Un dia d’aquests fugirem plegats de la munió de turistes, els flaixos i les guies, d’aquestes parets enormes que ens empresonen. Al museu, només hi restarà la còpia xinesa rodejada de màquines de fotografiar. Al seu racó noucentista, més reservat, hi deixarem un rètol breu: “En préstec”. Marxarem de matinada discretament i suau, com la llum tèbia dels quadres modernistes. Com l’esfumat vaporós que rodeja el meu somrís.