Gallines

Els divendres eren diferents: en sortir d’escola, l’autocar que ens duia de retorn a casa -una vella andròmina tota feta de pedaços de xapa amb un canvi de marxes desmanegat que esbufegava penosament a les pujades- ens deixava al que anomenaven, per abreujar, “La primera”. La primera parada, és clar. Just al costat de “La Moderna”, una botiga que, malgrat el seu nom, feia anys que restava ancorada en una altra època. Anàvem a casa de l’àvia, a l’altra punta del poble. Allí les hores passaven tranquil.les, amables, mandroses fins i tot. Tard o d’hora, en el lent transcórrer de la tarda, ens acostàvem al galliner i, tot fent alçaprem amb la punta dels dits - ja que amb prou feines si arribàvem a la balda - n’obríem la porta. Les gallines en sortien porugues, amb un posat babau. Fora del seu àmbit (l’escala de fusta, l’abeurador de fang, el reixat metàl.lic…) no sabien ben bé què fer. Llavors, arrencàvem a córrer com uns esperitats entre les gallines, que cloquejaven atabalades. Tot plegat, un terrabastall de crits de quitxalla amb els genolls pelats i plomes d’au. Al cap de poc, la besàvia apartava les cortines de la cuina i en sortia amb el crit de “Coi de canalla, ja m’han tornat a deixar escapar les gallines!!”. Després, les feia tornar corral endins amb el davantal mentre nosaltres ho observàvem tot des d'un racó amb cara de no haver trencat mai un plat: les galtes rosades, la mirada càndida. Angelets