Infància robada

Diuen que, en el fons, la pàtria de qualsevol persona és la seva infància. L’edat adulta representa, en molts aspectes, un exili. Però tard o d’hora, un moment o altre, sempre hi podem tornar. Per a mi és fàcil, memòria enllà, calaixos plens de records: jocs, companys i família. Tardes d’estiu, piscina i rialles. Tocar i parar, el cavall fort, una pilota, genolls pelats, “vaig a berenar, ara torno...”, la colla d’amics, la bicicleta, “vindràs a casa més tard?”. Nits de Reis i de pessebres, “tió, tió...caga turró”. La mirada de la besàvia, les seves mans, fermes i arrugades. Confits de pinyó, cotxets de llauna. Els contes, “una pel pare, una per la mare...”, “àngel de la guarda, dolça companyia...”. Excursions, fonts i anissos. Menjar cireres dalt de l’arbre. “Demà anirem a la muntanya”, “abriga’t bé, que fa fred”, el caliu dels pares. Passis de cinema a la tarda: Superman i Starwars, ombres xineses amb el meu germà. “Per molts anys...”, “no bufeu encara!”, “digueu Lluís...”, bosses de caramels, disfresses, dibuixos, llapis de colors: “no em surten els deures!”, “...ara vinc”. Una merenga per postres, “avui és el teu sant...”, juguem a trencar l’olla, serpentines, confeti i garlandes. Petards i espurnes de colors, Sant Joan. A l’escola amb el sarró i l’entrepà, “quedem aquesta tarda”, dibuixos animats i sopar, “bona nit”, “deixa la porta ajustada...”, “fins demà...”. Ens fem grans, la infància queda enrere i les obligacions del món adult ens fan oblidar sovint el nen que un dia vam ser. Malgrat tot, sempre és fàcil tornar, tot debanant el fil de la memòria, a aquesta pàtria feta de records que és la nostra infància. On tornen, però, els adults als quals els l’han robada?