Andròmines

Anem per aquesta vida com si en duguéssim una altra de recanvi a la butxaca. I no. Ningú no es recordarà de nosaltres quan siguem al serrat del vent, a l’ombra dels xiprers. Què en sabem dels nostres avantpassats? Què en sabem de les seves dèries, de les seves ambicions, dels seus neguits? No cal anar massa lluny, només tres generacions enrere, a tot estirar. Què en sabem del nostres besavis? I dels rebesavis? Jo del meu només en sé que es deia Bonaventura, que duia ulleres, que tocava la guitarra, la mateixa guitarra que ara tinc a les mans amb una funda de pell negra i vellut vermell, i que li agradava escriure cartes. Les coses que un dia ens van pertànyer diuen força de nosaltres mateixos: una guitarra, unes cartes dirigides a un amic, però res a veure amb aquest “tant tens, tant vals” més present ara que mai a la societat que ens ha tocat viure: el meu cotxe no dirà res de mi quan jo no hi sigui, segur. Les cartes escrites als qui vam estimar, una guitarra...és tot el que realment ens quedarà, el que de debò dirà què vam ser. Els filòsofs grecs deien que només és real allò que roman per sempre, com la música en majúscules, més enllà dels anys i les tendències, o sentiments com l'amistat. Qui, doncs, ens ha aconseguit vendre la idea que la felicitat, per exemple, és en el consum de productes com l’últim reproductor d’imatge o de so, un ordinador o un cotxe amb més prestacions? Productes que, al capdavall, ens proporcionen una felicitat tan volàtil i efímera com ells mateixos. Mai fins ara no havíem tingut a l’abast tants béns en tots els àmbits destinats a generar satisfacció als seus propietaris, però, paradoxalment, mai fins ara no s’havien consumit tants fàrmacs ansiolítics i venut tants llibres d’auto ajuda. Potser és que, com deia Joan Fuster, “en temps de la cibernètica, l’important és saber parar la màquina”.

* Fotografia: Carles