Una de les característiques de la parla del Vallès Occidental consistia, sobretot al meu poble, en convertir les “ll” en “i”. És el que els filòlegs anomenen “iodització”. D’aquesta manera ens era difícil trobar una “aguia” en un “paier”, i més si algú tenia pa a l”ui”. Per contra, sempre hi havia qui no en deixava passar una i tenia els “uials” ben esmolats. Per altra banda, els avions en passar deixaven una “raia” de fum marcada al cel, el mateix fum que tot ho empudegava quan algú en un racó cremava uns “boscais”. Pel que sembla, a Sabadell o Terrassa aquest fenomen ja no es donava tant, però segur que canviaven –i encara ho deuen fer- alguna paraula respecte del parlar més normatiu. Perquè, com diem al poble, qui no té un “ai” té una ceba.
*Fotografia: Carles
5 comentaris:
jo porto els cabèis llargs, amb això me sembla que t'ho dic tot ;)
a mi de petit em costava molt dir la "ll". el millor és tenir uns amics ben parlats però mal educats que se n'enfotin cada vegada, ho arregles ben ràpid!
Amb la "ll" no hi tinc problema, però el meu poble es al Priorat, tocant a Lleida. Per als de Lleida parlo amb la "a" per als de Tarragona parlo amb la "e" o sigui que som a terra de ningú... Sort que ens entenem malgrat tot!!;)
Petons
Bé, jo no tinc problema amb la ll, eh? Però sí que era una característica del poble. Ara sembla que tenim problemes amb les J, en comptes de dir Jennifer diem Yenifé :)
Jo, per contra, faig una ll ben sonada però, com tu dius, si no són alls són cebes, cada lloc té la seua varietat lingüística, amb variants pròpies.
Publica un comentari a l'entrada