Hi ha respostes que sabem perquè són veritats col.lectives però que, si de la nostra pròpia intuïció depengués, les negaríem rotundament. Així, si bé és cert que un bon dia un científic va aprendre a domesticar les lleis de la gravetat i l’aerodinàmica, en el fons a tots ens és un misteri que els avions volin: vist de prop, sembla impossible que aquella baluerna feta de ferro, cautxú, plàstics, cables, etc. es pugui enlairar ni que sigui durant cinc minuts i més d’un pam del terra. Però ho fa. El mateix passa amb aquells enormes transatlàntics que solquen els oceans. Les petites barques que ormegen a la platja amb un nom pintat (“Marta” o bé “Lola”) a la proa, encara: són de fusta i la fusta, ja se sap, flota. Però que un vaixell fet de planxes de metall suri és una cosa que difícilment hom pot arribar a capir. El mateix passa amb la Terra: si és plana, com pot ser que sigui rodona? Pel que es veu, un savi grec en va tenir prou d’observar l’ombra de dos bastons clavats a la sorra de la platja per demostrar-ne la seva esfericitat. Un altre d’aquests misteris que més sorprèn és l’escriptura musical: que un músic pugui emplenar un full en blanc amb una corrua de taques de tinta, que les pengi per la cua en aquesta mena de fils d’electricitat que algú va anomenar -per allò de ser cinc- pentagrama i que de tot plegat amb l’ajuda d’un instrument musical en sorgeixi música és un fet increïble. Sembla impossible que dins d’aquelles cinc tènues línies hi càpiguen dos violins, una viola i un violoncel, per exemple. Unes “taques musicals” que fins i tot tenen nom des que Guido D’Arezzo -s.X- amb l’ajut de l’himne de Sant Joan Baptista, els versos del qual començaven successivament amb les diferents notes de l’escala, va anomenar cada nota amb la primera síl.laba de cada vers. Feixa així: UT queant laxis, REsonare fibris, MIra gestorum, FAmuli tuorum, SOLve polluti, LAbii reatum, Sancte Iones (la primera nota, UT, canviaria un segles més tard el seu el nom per DO, més fàcil de pronunciar). Que els avions volin i que els vaixells no s’enfonsin, que la Terra sigui esfèrica, que algú pugui llegir i interpretar la música que Mozart va escriure fa més de 200 anys...fins i tot que en obrir una aixeta hi ragi aigua i que en prémer un interruptor tinguem llum són coses que de tan quotidianes sovint donem per descomptat i, fet i fet, són d’allò més extraordinàries. De ben segur.8/1/11
Extraordinari
Hi ha respostes que sabem perquè són veritats col.lectives però que, si de la nostra pròpia intuïció depengués, les negaríem rotundament. Així, si bé és cert que un bon dia un científic va aprendre a domesticar les lleis de la gravetat i l’aerodinàmica, en el fons a tots ens és un misteri que els avions volin: vist de prop, sembla impossible que aquella baluerna feta de ferro, cautxú, plàstics, cables, etc. es pugui enlairar ni que sigui durant cinc minuts i més d’un pam del terra. Però ho fa. El mateix passa amb aquells enormes transatlàntics que solquen els oceans. Les petites barques que ormegen a la platja amb un nom pintat (“Marta” o bé “Lola”) a la proa, encara: són de fusta i la fusta, ja se sap, flota. Però que un vaixell fet de planxes de metall suri és una cosa que difícilment hom pot arribar a capir. El mateix passa amb la Terra: si és plana, com pot ser que sigui rodona? Pel que es veu, un savi grec en va tenir prou d’observar l’ombra de dos bastons clavats a la sorra de la platja per demostrar-ne la seva esfericitat. Un altre d’aquests misteris que més sorprèn és l’escriptura musical: que un músic pugui emplenar un full en blanc amb una corrua de taques de tinta, que les pengi per la cua en aquesta mena de fils d’electricitat que algú va anomenar -per allò de ser cinc- pentagrama i que de tot plegat amb l’ajuda d’un instrument musical en sorgeixi música és un fet increïble. Sembla impossible que dins d’aquelles cinc tènues línies hi càpiguen dos violins, una viola i un violoncel, per exemple. Unes “taques musicals” que fins i tot tenen nom des que Guido D’Arezzo -s.X- amb l’ajut de l’himne de Sant Joan Baptista, els versos del qual començaven successivament amb les diferents notes de l’escala, va anomenar cada nota amb la primera síl.laba de cada vers. Feixa així: UT queant laxis, REsonare fibris, MIra gestorum, FAmuli tuorum, SOLve polluti, LAbii reatum, Sancte Iones (la primera nota, UT, canviaria un segles més tard el seu el nom per DO, més fàcil de pronunciar). Que els avions volin i que els vaixells no s’enfonsin, que la Terra sigui esfèrica, que algú pugui llegir i interpretar la música que Mozart va escriure fa més de 200 anys...fins i tot que en obrir una aixeta hi ragi aigua i que en prémer un interruptor tinguem llum són coses que de tan quotidianes sovint donem per descomptat i, fet i fet, són d’allò més extraordinàries. De ben segur.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
El fet que els avions volin i els vaixells solquin pels mars és cosa dels científics han trobat la manera. Ara bé la música i l'escriptura trobo que són realment coses extraordinàries. En un moment ens has ofert un post extraordinari :)
Hi penso sovint en això que dius. Sí que és extraordinari.
Ups, a veure si serem multitud, a aquest ritme...! Hola Vida...
Mmm, més que extraordinari...amè, no? De fet havia de ser fora, però a la cafetera i a mi ens ha fallat el plan. Passa a vegades. Total, el saturday night fever ja no és el que era :)
Tens raó amb el que escrius. Sovint em plantejo perquès similars, però al final sempre acabo canviant d'estrat i meravellant-me amb qüestions molt més grans (que, per altra banda, empetiteixen l'espècie humana fins límits insospitats). És la quotidianitat el que ens ha fet deixar de pensar que són coses que, a ulls estèrils, són coses fora del comú... però ja està bé, suposo. En certa manera ens fa evitar els deliris de grandesa, no?
Les fotografies! Bé, hi ha moltes maneres d'aconseguir aquests formats. A mi m'agrada molt el rotllo analògic així que vaig experimentant amb diferents carrets i revelats. Aquestes últimes estan preses amb un carret que es diu "Vivid Arrow" (color (C-41) de 400 ISO) que es revela com un carret normal i fa l'efecte de pel·lícula antiga, gastada. Potser el carret surt una mica car però val la pena només per provar-lo. Es pot comprar a botigues especialitzades (si t'interessa, et puc dir on). La Diana+ o les càmeres lomogràfiques també aconsegueixen donar aquest efecte, segons el carret i el format que usis.
Per altra banda, el món digital també ha obert moltes portes... Aplicacions pel mòbil com el Hipstamatic o l'Instagram són dues maneres molt més econòmiques d'aprofitar un mòbil smartphone, si ets un dels afortunats que en té un... Els seus efectes són realment sorprenents i variats. I casi que, amb la resolució que donen els experiments analògics (sumats al preu dels experiments), valen quasi tant la pena :)
Hola Dua! Sí, és curiós, perquè ara pensava si potser havia exagerat amb això dels avions, per exemple. I esclar que volen! Però a l'època dels germans Wright hi havia discussions sobre si un aparell mecànic fet per l'home podria arribar a volar mai.
Pel que fa a la fotografia, veig que ets tota una experta. Jo la fase analògica ja la vaig passar a casa, de petit (recordo el cubell, el llum vermell, l'ampliadora...). Ara m'he comprat una Canon 550D (Casanovas, BCN) i, com pots veure, he penjat algunes fotos al flickr. Vaig fent proves i és divertit. D'aquí a un mes començo un curs i llavors...ui, llavors! :)
Publica un comentari a l'entrada