Gegants

El gegant balla sota d’un cel blau, llis, clapat només amb alguna boira molsuda i plena, com si l’aire també s’hagués volgut vestir de festa amb els joiells del cofre de la meteorologia. De poder ser visibles, les isòbares de l’anticicló penjarien com garlandes al voltant del sol llampant de l’estiu. És Festa major a la vila i el gegant dansa sense parar pels carrers, per la Plaça Major, a l’ajuntament. Enmig d’una corrua de nans, dracs i altres quimeres de paper cartró, gira com una baldufa, hieràtic i solemne amb el seu vestit de vellut verd. L’esclat dels trabucs esquinça la tarda i es confon amb el repic dels timbals i el so de les gralles. La fortor de la pólvora sura enmig de la gernació que s’agombola a banda i banda del carrer, als balcons replens de geranis. Guspires de llum i vermell. Enmig de la gatzara, el gegant s’atura. És un rei imponent, de barba serrada i ceptre majestàtic, cofat amb una corona de maragdes irisades. El rei gegant s’apropa a un dels balcons: la quitxalla el crida. Un dels menuts se’l mira, gairebé de fit a fit. El té a tocar de la mà. Al mig del vestit reial, discreta, s’hi dibuixa una xarxa que deixa entreveure l’home que el mena. Caravermell, rabassut i entresuat, no pot dir fava. El bastaix esbufega i es mira l’infant que l’observa amb posat curiós. De llavors ençà, el nen, que ja fa temps que s’afaita, sempre ha vist els reis –i els oripells i el vellut i les maragdes- amb uns altres ulls.