De bon matí i tot d’una, al mig del vagó de tren, una estranya sensació de buidor. Es palpa per dins i tot és absència. Observa la resta de viatgers que, plàcidament i absents, l’acompanyen. Ell - ja ve de lluny aquest neguit- se sent diferent, no és com la resta. Busca i rebusca endins però aquí també, com a fora, tot és negra nit. Finalment constata l’evidència, la crua realitat: amb les presses, i encara mig adormit, s’ha deixat el telèfon mòbil a casa.
4 comentaris:
Molt bon microconte, jugues amb la idea de l'absència de l'amor suposo, i finalment et refereixes a la dependència que tenim als mòbils. Bon joc literari, senyor Litus!
...traigo
sangre
de
la
tarde
herida
en
la
mano
y
una
vela
de
mi
corazón
para
invitarte
y
darte
este
alma
que
viene
para
compartir
contigo
tu
bello
blog
con
un
ramillete
de
oro
y
claveles
dentro...
desde mis
HORAS ROTAS
Y AULA DE PAZ
COMPARTIENDO ILUSION
EL CAFE DE EN LITUS
CON saludos de la luna al
reflejarse en el mar de la
poesía...
ESPERO SEAN DE VUESTRO AGRADO EL POST POETIZADO DE MONOCULO NOMBRE DE LA ROSA, ALBATROS GLADIATOR, ACEBO CUMBRES BORRASCOSAS, ENEMIGO A LAS PUERTAS, CACHORRO, FANTASMA DE LA OPERA, BLADE RUUNER ,CHOCOLATE Y CREPUSCULO 1 Y2.
José
Ramón...
ui. jo només volia dir que m'ha agradat molt aquest petit relat. potser perquè m'he passat el cap de setmana sense poder carregar el mòbil.
bon cafè!
Arlequí, més que amor és un neguit més de tipus existencial. Acabo amb la broma del mòbil. Una crítica en general als blogs "dramàtics" i als mòbil-dependents :)
JR: uau
Joan: gràcies!
Publica un comentari a l'entrada