A vegades fins els innocents calaixos ataquen amb traïdoria en un moment d’oblit o de distracció. Ella n’obre un i del forat mig badat n’apareix una vella fotografia que és com un pessic o una llambregada. Jocs de llum sobre el paper, el vertigen del temps que passa, la buidor dels anys com un parèntesi. Mentrestant sent tots els trens amb músics ambulants que se’n van i ja no tornen, notes tristes de bandoneó que s’escampen catenària enllà, i es concentra en una llàgrima salada que li regalima galta avall, el tebi consol que queda quan ja no queda res.
3 comentaris:
Aaiiss!!!!
Preciosa la fotogràfia.
El millor que pot fer és tancar el calaix amb clau i posar a tota hòstia "Ya no quiero tu querer" de José el Francés amb una "Estrella Galicia" ben fresqueta i anar de festa amb els amics, no falla mai.
Una foto molt guapa.
una ignorant
Ais, sí. L'escrit ja té un temps, eh? Però no l'havia publicat!
Hahaha! Pot ser una bona teràpia, Ig.
Publica un comentari a l'entrada