Esmolets

L’avís de l’esmolet entra per la finestra com una brisa de notes. Encara en queden? Sembla que sí. D’entre la remor dels cotxes de la gran ciutat, com un ocell de temps passats, el xiulet de l’afilador anuncia la seva presència. S’esmolen, encara, les eines? I tant! Sembla que l’utillatge barat de moltes botigues de productes importats no ha pogut substituir el tremp de les fulles de l’acer de Toledo, per dir-ho d’alguna manera. Broques que no foraden, ganivets que no tallen... uns quants euros de menys no compensen el plaer (i la necessitat si som professionals) de treballar amb una bona eina. Però ja se sap, l’ús diari esmussa fins el tall del ganivet més bo i aquí apareix el nostre home, flauta en mà, avisant la possible clientela. Motocicleta, motor, mola de pedra. Espurnes de color taronja. Cinc minuts més tard i el tall altre cop a punt. És, el fer d’esmolet, un ofici que encara perviu. I que duri, ni que només sigui pel xiulet que s’escola entre el brogit del trànsit. Només per afegir una nota de color, de tant en tant, al monòton llenç sonor de la gran ciutat.