Hi ha coses que els homes, per qüestions biològiques, no podrem sentir mai. Una, el fet de sentir com creix una vida dins nostre, com canvia el cos durant aquest temps, donar a llum. En aquest darrer pas i tenint en compte que ens trobem en l’entorn segur d’un hospital sempre havia pensat que – per algun motiu- era obligatòria l’anestèsia. Al capdavall ningú mínimament cabal demanaria ser operat sense ella i d’aquí, pensava jo, la injecció epidural. Però ja fa temps que sé que no, que qualsevol dona pot triar no posar-se-la. Per què, doncs, acabar l’embaràs anestesiada, sense sentir del tot? Tan insuportable és el dolor? Se suposa que l’anatomia femenina, a còpia d’anys d’evolució, ja té en compte tot el procés i, en principi, tot hauria de seguir el seu camí. Com que sóc un home no en sé la resposta, només puc imaginar com seria el meu part si fos una dona. Especular sobre si, en el moment de néixer el meu fill, voldria no ser-hi tota.
7 comentaris:
Jo no hi vaig ser mentre naixia ma filla. Vaig tenir un gran dolor al cor, de l'anestèsia sense permís. Amb el petit, parir va ser quelcom normal, alliberador, bell, ple de llàgrimes de felicitat.
Gràcies per aquest post tan maternal. M'ha agradat molt llegir-lo.
Petons.
Ser home i fer aquest post deus ser fàcil. Sembla que la Cantireta et dóna la raó, però pel que m'han dit a mi, un part és de tot menys bonic i agradable. Segurament com a concepte és bell, com a experiència pot ser una tortura. Així que puc entendre perfectament que moltes prefereixin anestèsia. Després ja tens tota una vida per aguantar el 'crio' ben conscient, i amb 100 ulls perquè no li passi res. Però cadascú és lliure, naturalment. Jo crec que ho tinc clar, si hagués de parir, tota droga seria benvinguda.
Els parts (sense complicacions) són bonics per a les dones valentes. Les porugues no saben el que es perden. Bé, sí, perquè la majoria t'envegen quan expliques què se sent quan pareixes plenament conscient i tenint el control del procés. Una mica de dolor no mata, i compensa molt. I parlo amb coneixement de causa.
A mi no m'agrada patir. Jo preferiria les drogues. Per mi lo millor de ser mare no crec que sigui el fet de parir sinó tot el procés de criança. És més, si n'hi han en "stock" per què no adoptar?
De moment "Part natural 2 - Drogues 2". A veure si haurem de resoldre el partit amb penals! Per cert, ja sé que és una mostra petita, però els partidaris de l'anestesia són homes!
Doncs jo sóc de les porugues, (apunta'm a les drogues) a mi si hi ha anestèsia millor. Només n'he tingut un, que no l'he parit ja que al final va acabar amb cesàrea pq el nen patia. Vaig tenir dolors (soportables) tot el matí, però quan va ser possible vaig demanar l'epidural, i després per les circunstàncies vaig acabar adormida del tot. No em penedeixo de res, em sap greu que per com va anar m'haguessin d'adormir totalment, però me l'estimo com si l'hagués parit, i ell a mi tb :P
Si us plau, no barregem els parts amb l'amor filial: el fet que el part sigui amb cesàrea, amb epidural o natural no determina el dret a estimar els fills.
Publica un comentari a l'entrada