Els fruits saborosos

Llum de llimona, sol de migdia. Pantalons curts i genolls pelats. Havent dinat, agafàvem una canya per lligar tomaqueres de l’hort. Un cop sec de roc a la punta i hi entaforàvem una pedra arrodonida, tres o quatre dits endins. La tija, llenyosa i eixuta, balmada, s’obria com una mà amb dits que arribaven fins al nus. Per assegurar que el còdol no caigués hi trenàvem un cordill que, alhora, assegurava la consistència de l’estri. Una vegada finalitzada l’operació, enfilàvem escales amunt fins al terrat. Allí, entre els fils mig rovellats d’estendre la roba, núvols lleugers i el campanar estilitzat al fons, hi sobresortia el brancam abundant i verd de l’arbre fruiter dels veïns. Amb delit i enriolats, allargàvem la canya amb forma de con invertit a la punta, una pròtesi de mà sense empremtes que recollia suaument la fruita madura i vermella. Només calia fer un parell de voltes a la canya per trencar el peduncle que unia la nostra cobejada peça a l’arbre i enretirar-la, a poc a poc, per tal que no caigués. El curiós del cas és que al nostre pati també n’hi havia un, d’arbre fruiter, i gairebé igual que el del veí. Però ens semblava, com sol passar, que els fruits més saborosos eren aquells que no podíem abastar.