Als llençols, com un territori de valls i plecs de cotó, hi creix la mandra els matins de dissabte. Un raig de llum s’escola pels travessers de la persiana i ens fa pessigolles als peus mentre la remor del carrer entra de contraban per la finestra que nosaltres voldríem frontera. Però és massa tard i el dia avança indefectiblement: el soroll del motor dels cotxes aturats al semàfor, les persianes metàl·liques del mercat que, tot cargolant-se, inauguren un dia més la parada, el lladruc d’un gos que ha anat a buscar la premsa amb el seu amo, configuren l’enrenou diari que tard o d’hora ens acabarà de desvetllar. Amb el despertador mut en un racó de la tauleta de nit se’ns concedeix una treva, una estona entre el son i la vetlla on hi som però no del tot. Llavors, fa l’efecte que el temps és tot nostre i el fem rodolar amunt i avall, de la capçalera als peus i viceversa; els minuts de mandra són fets de la mateixa matèria que els somnis i són lleugers com les plomes del coixí. Mentrestant, el llit s’ha tornat un quadrilàter on la pressa hi té totes les de perdre: la mandra, els dissabtes, senyoreja tota la casa.13/1/11
Mandra
Als llençols, com un territori de valls i plecs de cotó, hi creix la mandra els matins de dissabte. Un raig de llum s’escola pels travessers de la persiana i ens fa pessigolles als peus mentre la remor del carrer entra de contraban per la finestra que nosaltres voldríem frontera. Però és massa tard i el dia avança indefectiblement: el soroll del motor dels cotxes aturats al semàfor, les persianes metàl·liques del mercat que, tot cargolant-se, inauguren un dia més la parada, el lladruc d’un gos que ha anat a buscar la premsa amb el seu amo, configuren l’enrenou diari que tard o d’hora ens acabarà de desvetllar. Amb el despertador mut en un racó de la tauleta de nit se’ns concedeix una treva, una estona entre el son i la vetlla on hi som però no del tot. Llavors, fa l’efecte que el temps és tot nostre i el fem rodolar amunt i avall, de la capçalera als peus i viceversa; els minuts de mandra són fets de la mateixa matèria que els somnis i són lleugers com les plomes del coixí. Mentrestant, el llit s’ha tornat un quadrilàter on la pressa hi té totes les de perdre: la mandra, els dissabtes, senyoreja tota la casa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Les estonetes de mandra quan no hi ha pressa són fantàstiques, un pessiguet de felicitat.
Idò jo dec haver tornat vella perquè em desperto a les 7h. (o abans) sigui dia feiner o diumenge...aixó sí, hi ha dies que a les 22h. caig més rodona que una pedra...no sé estar-me dins el llit sense fer res.
...jo els dissabtes m'he arribat a despertar a les 6 am. L'hora que em llevo cada dia :(
C.
Com tota la vida m'he hagut de llevar molt d'hora, ja tinc el cos acostumat, i els dissabtes com cada dia a les set em desperto. Sóc incapaç de fer el ronso al llit, em desperto, obro els ulls i ja sóc de peus al terra, suposo em ve de la mili on l'últim en llevar-se i fer-se el petate tenia de fer la imaganiària.
Tinc un despertador posat tots els dies a les 6:40, de dilluns a diumenge, i encara que durant la setmana es l'hora que normalment em llevo m'encanta sentir-lo el cap de setmana i pensar que encara em queda una bona estona...Mmmmmm fer el mandra
Jo no vaig fer la mili, Francesc. Sempre m'ha costat la cosa de l'autoritat :)
6.40, no és mala hora, Lluna!
C.
Publica un comentari a l'entrada