Rar

Dins el mateix vagó, es miren. L’un és estirat al terra, duu els pantalons estripats, aguantats amb tirants de color llampant, amb sets entreoberts plens d’imperdibles i la vora descosida. Vesteix una jaqueta de cuir gastat plena de reblons de xapa i una cadena que li penja pel costat. Calça unes botes militars masegades, foguejades en les trinxeres de les sales de concerts més atrotinades: Never mind the bollocks, God save the Queen...al cap despunta, orgullosa, una cresta engominada i vermella: el gall més punk del galliner. Al seu costat hi jau amb bleix feixuc un gos magre. L’altre és un noi esprimatxat de pell esblanqueïda. Duu les sabates embetumades i lluents, els pantalons amb caient elegant, l’americana ben ajustada i un tallat de cabell que sembla fet amb tisores mil•limetrades. A la solapa, el mocador ha estat substituït per una placa metàl•lica que amb lletres blanques i rigorós fons negre indica el seu nom i la pertinença a un orde religiós. Se sotgen amb desconfiança, sorpresos que els seus móns s’hagin trobat en aquell vagó pels viaranys de l’atzar, coincidint de tant en tant en la mirada i en un sol pensament que diu “quin tipus més rar...”