Creix l'herba a la universitat

 

Creix l'herba a la universitat de la "nova normalitat", que ha resultat ser com la vella en molts aspectes, però amb mascaretes higièniques i retallades pressupostàries a l'horitzó. Malgrat tot, si hem pogut repensar el treball, segurament també caldrà fer-ho amb els estudis universitaris: la classe magistral, si no hi ha voluntat de reciprocitat amb l'alumnat, si només és un formalisme, potser ja fa temps que ha quedat obsoleta. Mentrestant, creix l'herba al campus universitari. 

Félix Rodríguez de la Fuente

Aviat farà 40 anys de la mort de Félix Rodríguez de la Fuente. Metge de formació per desig del seu pare, sempre va exercir a temps parcial perquè la seva autèntica vocació va ser l'estudi dels animals. Va començar amb la falconeria i així va assistir en un programa de TVE en els seus inicis: amb un guant de cuir i un majestuós falcó a la mà. El seu saber estar, capacitat pedagògica i la seva imponent oratòria van cridar l’atenció dels responsables del programa i de seguida va començar a aparèixer com a col·laborador en diversos espais, fins arribar al seu programa estrella: “El hombre y la tierra”. Crec que actualment no hi ha cap adult que, tancant els ulls, no pugui escoltar al cap la trepidant sintonia de la introducció. Acompanyats per la seva veu serena, vam aprendre a estimar la fauna ibèrica i d’arreu del món. Llops, àguiles, cabres, etc. filmats en el seu entorn natural. Allà vam entendre que la naturalesa és sàvia però també cruel, que en l’àmbit salvatge no hi ha mitges tintes i que per perpetuar l’espècie a vegades es prenen decisions extremes (la lloba que abandona la camada en sentir-se acorralada pels depredadors, per exemple). El naturalista va morir en estavellar-se la seva avioneta a les gelades terres d’Alaska, on l'equip havia anat a rodar un dels seus programes. Quatre dècades més tard encara el recordem.

"Zumbats"

Tothom va de bòlit amb el Coronavirus, i no és per menys. I encara que ho fos és igual perquè el bombardeig mediàtic a què estem sotmesos fa dies que dura i no fa cara d’afluixar. De totes les notícies que em trobo em sobta llegir-ne una relacionada amb una important cadena de gimnasos. L’empresa, per motius de seguretat, va començar a prendre la temperatura corporal als seus empleats mitjançant un termòmetre d’infrarojos. Una mesura de precaució que, vist la bona acceptació que va tenir, es va decidir que es faria extensiva a la clientela. Si l’esportista que vol accedir al recinte mostra una temperatura superior als 38 graus se’l convida a no entrar i se li donen un seguit de recomanacions sanitàries vinculades amb el virus i com evitar la seva propagació. La qüestió que em ve al cap és “però qui va al gimnàs amb 38 graus de febre? Quins motius fan que una persona prefereixi sotmetre’s a una sessió de zumba mig grogui abans que quedar-se a casa reposant, esperant que el cos es refaci? Qui no se’n pot estar d’anar a fer saltirons “1,2,3,4, vinga! 1,2,3,4, més!” Tot escampant el COVID19 a tort i a dret? “Que bé que ens ho em passat avui, oi? I demà, més!”.

NORTE

La diferència sempre es troba en els detalls. Com que la ciutat a vegades pot ser esquerpa sempre és bo saber trobar un racó un arrecerar-se. Els de Sandwichez, per exemple, ho han sabut veure i, més enllà del cafè, crec que el principal atractiu de la cadena rau en els seus edificis estratègicament col·locats en xamfrans lluminosos i una bona connexió d’Internet per a tothom. Sorprèn que només amb això puguin fer negoci però, pel que sembla, de moment els va bé. Però les cadenes clòniques d’establiments de restauració a la llarga m’acaben cansant, hi ha una impersonalitat que m'avorreix. Segur que a prop hi podem trobar una alternativa més original, com el petit restaurant Norte en el cas de Barcelona: la mateixa llum però amb un fil musical més ponderat, pa del Forn de Sant Josep amb una truita de patates amb tots els seus ingredients al punt (ni massa feta ni massa crua, amb les patates torrades però alhora tendres), en un equilibri que només es troba quan s'estima el que es fa. El cafè sempre s’acompanya amb un got d’aigua, un costum de molts llocs a Espanya i que aquí, malauradament, no hem sabut importar. En marxar la mestressa s’acomiada amb un “Agur!” –d’aquí ve el nom de l’establiment, són del nord és clar. Algun cop li he sentit algun enfilall de paraules en Euskera, aquesta llengua preromànica que és un miracle que encara es parli, després de tants anys. “Bon dia, kaixo, buenos días!” es reparteixen entre la clientela i el dia sembla que hagi de lliscar fàcilment i dòcil fins al vespre. Tot plegat no costa massa, només el preu d’un cafè.

De robots i traumes generacionals

Ahir va fer 42 anys de l’emissió del primer capítol de la sèrie japonesa Mazinger Z a Espanya. Llavors el concepte d’anime ens queia molt lluny i el de manga segurament ens hagués fet pensar en el que alguns feien a la botiga de llaminadures de la pobra senyora Rosa. Per a nosaltres només eren “els dibuixos del robot aquell”, fet de Japanium, un metall gairebé indestructible. Profundament masclista i amb conceptes tan antagònics com “lucha por la paz” a la seva sintonia de presentació, ens assèiem a veure-la embadalits cada diumenge a la tarda. Malauradament per a nosaltres, pobra canalla de 5 anys i escaig –me’n faig creus-, TVE només havia comprat uns quants capítols, no tota la sèrie i les aventures del robot nipó van canviar-se abruptament per les anades i vingudes a la sabana africana d’un tal Orzowei. Res a veure, xiulets a la sala, “que ens tornin els diners!”, primer trauma infantil abans de “els Reis són els pares”. “Puños fuera, planeador abajo”, gairebé fa cinquanta anys de la sèrie i a tots ens uneix un trauma generacional: no haver-ne vist mai el capítol final.

Un robatori tipografic

Uns lladres van robar rètol de la Granja Vendrell, que havia tancat per jubilació dels propietaris. En plena llum del dia, i a la vista de tothom, un parell d’homes vestits amb una granota d’operari van anar desmuntant, una per una, les lletres modernistes de l’establiment. Semblava el típic robatori de material per vendre a pes: coure, ferro, tot s’hi val. Quilos de metall que desapareixen sense rastre i endevina qui t’ha tocat. Però aquest cas, a diferència de la resta, va acabar rebotant per les xarxes socials. El lladre, un amant de la tipografia, segurament va decidir endur-se el rètol a casa pensant que –com molts d’altres a la Barcelona de l’especulació immobiliària- acabaria llençat a qualsevol racó. Però després de l’enrenou inesperat ha tornat les lletres als amos de la granja amb la condició que no es filtrés el seu nom a la premsa –sembla que és del barri- i que el robatori no fos denunciat. Un lladre sensible, home de lletres, amant de la tipografia, primer li va poder la bona fe patrimonial, l’estètica noucentista, i llavors la mala consciència de no haver fet les coses com cal. Tot plegat un incident propiciat per allò de “l’ocasió fa el lladre”, tant se val si és il·lustrat i es deleix per la tipografia modernista o –ja són ganes- és fan de la Comic Sans.

"Recorda aquest dia"

Hi ha aplicacions de telèfon mòbil, sobretot les vinculades a les xarxes socials, que ens agafen a contrapeu sovint. En fora de joc, desubicats: al tren, fent cua, parats en un estop. “Recorda aquest dia!”, “XXX, ja fa tres anys d’això!”. I fa goig trobar-se de nou amb aquella festa d’aniversari en què ens ho vam passar tan bé, o recordar aquell concert on els musics van tocar inspirats com mai. Però el “cop d’estat” visual també apareix per recordar aquell moment de convalescència en què aconseguir sortir del cotxe era un repte i arribar a caminar uns metres, una fita. La normalitat, els petits gests quotidians, es tornen un fet excepcional, un espai a reconquerir quan l'engranatge del nostre cos falla. Un punt de sol, una mica de mar, amb el record encara massa present de sales d'operacions, analítiques i calmants. Quan no et pots ni moure del llit poder caminar ja és fer el cim. Cal commemorar l'esdeveniment i algú fa una fotografia que es perd per Internet. Uns anys més tard alguna app, a la manera del “Memento...” dels emperadors romans, ens la mostrarà de nou. Forts però fràgils, “recorda aquest dia”, recorda-ho cada dia.

The revenant

Un virus m’ha deixat tres setmanes passejant pel la part més baixa de la piràmide de Maslow. El tub metafísic de l’Amélie Nothomb es va fer més present que mai: primer amb un atac de lumbàlgia i després, com a colofó, amb una gastroenteritis. Es trenquen els equilibris del cos, la balança del Ying i el Yang es desajusta i tot se’n va en orris. Llibres, pel·lícules, música, res distreu o calma. De què serveix la cultura quan no pots ni aguantar-te dret? Forçat filòsof de sofà. Només ens cal una mica de sol a la cara, sentir el vent passar, però aquí estem la major part del temps: empenyorant les hores, omplint Excels, drogats de rutina, aquest Omeoprazol del dia a dia que ens anestesia del viure.

Cada vegada veig més petits tallers de manualitats al barri, i no m’estranya: la gent vol tocar de nou, un “mira què he fet avui” que vagi més enllà d’alimentar l’engranatge. En la mateixa línia, crec que no és massa agosarat pronosticar un auge dels cursos de cuina: el menjar envasat –per molt casolà que sigui- ens acaba alienant: casa és una olla de caldo calent i el fum d’una cafetera d’acer inoxidable. Ens van vendre una moto i la vam comprar en (in)còmodes terminis; no sé si podrem arreglar tant de desgavell. La lumbàlgia ja ha passat, també la gastroenteritis: un petit pas per a la Humanitat però, certament, un gran pas per a l’home. Aviat, la Lluna en un cove.

50 anys de l'arribada de l'home a la Lluna

L’ordinador del mòdul que va fer arribar els primers astronautes a la Lluna l’any 1969 tenia una capacitat de memòria RAM de 2Kb. El ZX Spectrum, dissenyat per l’enginyer anglès John Sinclair 12 anys més tard, ja tenia 48 Kb. Amb aquest darrer, un dels primers microordinadors que va entrar a totes les cases, passàvem les tardes de dissabte distrets amb els jocs més diversos: Jet-Pac, Babaliba, Knight Lore, Galaxians, etc. Llavors ens semblava que aquells 48 Kb. donaven per a molt però eren només engrunes de memòria, res a veure amb els megabytes a dojo que fem anar amunt i avall avui en dia. Qualsevol iPhone té una capacitat milions de vegades superior a la del limitat ordinador que guiava els intrèpids astronautes a la dècada dels 60. A l’excel·lent sèrie d’HBO “From the Earth to the Moon” – dirigida per Tom Hanks- es mostra com en un parell d'ocasions, moments abans d’aterrar a la superfície polsosa de la Lluna, l’ordinador d'abord emet diversos senyals per avortar la missió. Els tècnics de la NASA, enmig de l’ensurt, arriben a la conclusió que tot funciona correctament, que l’ordinador està saturat, no dona per a més, però que l’error és momentani. Vist amb la perspectiva del temps ens fa l’efecte que van arribar a la Lluna amb una llauna i un cordill al damunt d’un tanc de combustible de milions de litres d’oxígen líquid. Que Neil Armstrong, “Buzz" Aldrin i Michael Collins estaven fets de la mateixa fusta que comparteixen tots els pioners, una barreja de cap fred, coratge i “que sigui el que Déu vulgui” -en el cas d’Armstrong, creient convençut- o “el que donin de si un parell de Kb.”, per a la resta. Aquest estiu va fer 50 anys de l'efemèride.

"Te'n recordes?"

La cua per veure-la és enorme, no s’acaba mai. Se sap que hi és però pocs l’han vista en directe. Potser ni existeix, el seu somriure enigmàtic podria ser una llegenda urbana que es repeteix de pantalla a pantalla, una fotografia d’una altra fotografia que després circularà per Whatsapp, Facebook o qualsevol altre eina digital. Comencen a quedar enrere aquells anys en què es podia contemplar una obra d’art (quadre, pel·lícula, concert, obra de teatre, etc.) sense que cap pantalla luminescent aparegués tard o d’hora en el nostre camp de visió grapejant la nostra experiència sensorial, el nostre record d’aquella obra d’art. Shakespeare, ser o no ser, més una trucada perduda. La Gioconda entre un bosc de píxels aliens. Potser quan passi aquesta fal·lera tornarem a refiar-nos de la pròpia memòria, aquella que en ocasions falla, però que la majoria de vegades ens aporta el retrat més complet, la d’aquell moment magnífic en què el temps, les imatges, les emocions, totes les sensacions van convergir en un instant. Aquell que fins no massa l’única manera que teníem de compartir-lo era evocant-lo tot dient “Te’n recordes?”.

English version

There’s an endless queue to see it. Its existence is known but very few have seen her live. Maybe she does not exist, her enigmatic smile could be an urban legend repeated from screen to screen, a snapshot of another snapshot to be posted on WhatsApp, Facebook or any other digital tool. They begin to seem quite distant in time, those years where a work of art (a painting, a film, a concert, a play, etc.) could be seen without any luminescent screen appearing eventually in our vision field, tampering our sensorial experience, the memory of that artwork. Shakespeare, to be or not to be, plus a missed call. The Gioconda in a forest of alien pixels. Maybe when this madness is over we will trust again on our own memory, the one that occasionaly fails us, but most of the times it gives us the most complete portrait of all, that magnificent moment in which time, images, emotions, all sensations converged in a single point. That moment which not much ago the only way we had to share it was evoking it by saying "¿Do you remember?".

The sound of silence

Llegeixo que un editor d’audiollibres busca enginyers de so especialistes en “posar so al silenci”. L’oferta de treball sobta perquè així d’entrada és tota una contradicció en termes, un oxímoron: si hi ha so és evident que no hi pot haver silenci, però ben mirat –o escoltat- l’oferta s’entén. Així com el moviment es comprèn si hi ha un altre punt de referència, el silenci només es pot escoltar si algú el subratlla. El silenci total ha de ser com llegir un mapa en blanc, caminar per un paisatge tot nevat on no es distingeix el cel de la terra. La falta de referències ens desconcerta i més si només podem fer servir un dels nostres sentits, en aquest cas l’oïda. Als enregistraments sonors el silenci total es fa incomprensible, és només una llarga cadena de 0 en el format digital o metres de cinta magnètica en les antigues cassettes, res més. Si a la gravació se’ns diu que “De matinada, el carrer era un erm silenciós” ens podem fer a la idea, fem servir el nostre imaginari personal i omplim el buit amb els nostres records, però si a més hi afegim el lladruc distant d’un gos o una ràfega de vent, segurament el carrer ens semblarà molt més desolat. De la mateixa manera que a les pel·lícules la música subratlla les imatges, aquí els efectes sonors posen en relleu les paraules. De fet l’ofici és ben antic i ja als programes de ràdio hi havia autèntics experts en simular tempestes amb planxes metàl·liques o el trot dels cavalls amb un parell de closques de coco –impagable el gag dels Monty Python a els Cavallers de la Taula Quadrada- però com en tots els àmbits, a força d’experiència s’arriba a l’especialització, en aquest cas a “posar so al silenci”. Ha de ser un ofici curiós i bonic. Pintor de silencis en el llenç del no res que és un enregistrament quan no hi ha so. Un ofici per a poetes.

English version

I have read that an audio book editor is looking for sound engineers specialised in "the sound of silence". The job offer is quite astonishing, as it seems a contradiction in terms, an oxymoron: if there is sound, it is clear that there can be no silence, but if we look at it closer -or listen to- the offer gets clearer. Just as we understand movement if there’s another reference point, silence can only be heard if someone underlines it. Total silence must be like reading a blank map, walking through a snowy landscape where sky and earth are melted. The lack of references confuses us and it gets worse if we can only trust one of our senses, in this case the hearing one. In sound recordings, total silence becomes incomprehensible; it is only a long string of zeros in the digital format or inches of magnetic tape in the old cassettes, nothing else. If on a recording we are told that "In the wee-wee hours the street was quiet and silent" we can get the idea, use our personal imagery and fill the gap with our memories, but if we add the distant bark from a dog or a gust of wind, surely the street seems much more desolate. In the same way that in movies music emphasizes images, here sound effects emphasize words. Actually, this is a very old job and radio programs used to have experts in simulating storms with metal plates or the trot of the horses with a pair of coconut shells – hilarious gag in Monty Python’s Knights of the Square Table - but as in all areas, experience leads to specialization, in this case to give sound to silence. It must be a curious and beautiful job. Painter of silences on the nothingness canvas that is a recording when there is no sound. A job meant for poets.

Together forever

Què seria d’algunes cançons pop sense aquestes dues paraules? Together forever. Junts per sempre. Rima instantània, sis síl·labes que ja duen el ritme incorporat. Algunes coses semblen fetes per anar juntes per sempre, sí. Com la meva primera guitarra, ara una mica atrotinada, que ha sobreviscut a tot: focs de camp, colònies, mans alienes al Barri Gòtic de Barcelona, etc. Plena marques i ratllades, el seu nacre ja fa temps que va començar a groguejar. El primer cop que van entrar lladres a casa i es van endur les seves companyes elèctriques ella era al traster per manca d’espai. Al segon robatori, en què van esbotzar el pany del traster, ella era al pis de dalt. Quina partitura, l’atzar. Sigui com sigui, ja fa més de 25 anys que m’acompanya. Together forever, que diria el cantant.

Ciutadà Kane 2.0

El xàfec l’ha fet entrar al primer bar que ha trobat, just al xamfrà de l’edifici. S’asseu i demana un tallat i un entrepà mitjà –sopar un alvocat i un iogurt desnatat fa que als matins la panxa li rauqui més que un estany ple de granotes-. El local és ple de gent que riu, que s’explica el que va fer durant el cap de setmana, els plans per a les vacances. Res a veure amb el lloc que ell sovinteja, ple de treballadors i treballadores amb corbata o vestit jaqueta que dinen enganxats al telèfon, enllestint gestions tot sols. Els d’aquí duen els pantalons tacats de pintura resseca, amb logos a les samarretes: “Fusteria Martínez”, “Toldos del Vallés, SL. El dring de les ampolles de cervesa damunt la taula de marbre és l’únic fil musical que persisteix, lluny de la música esllanguida, versions suavitzades de clàssics pop i rock, els Rolling Stones sense sexe, The Cure sense neguits, que sona on va habitualment. Para l’orella: més enllà de la roba, en té prou amb fixar-se en quin idioma parlen, els accents -això ho va perfeccionar d'Erasmus a Londres-, les construccions de les frases, etc. per saber que entre la clientela hi ha pocs estudis superiors, que més aviat la parròquia és de “més màsters dona la vida”. Ell va ser dels que va créixer amb aquell anunci de la Generalitat del anys 80, amb aquella cançó de fons que els engrescava a clavar els colzes de valent: “Estudia les lliçons i de gran podràs parlar amb tot el món”. L’esforç i la meritocràcia al país dels eixerits, l'especulació i l’endoll generalitzat. De tot plegat ja en podien tirar un bon tros a l’olla, la mateixa on van a parar actualment la majoria de fulls de càlcul que omple per satisfer els seus clients habituals: ràtios, organigrames, balanços, etc. Per no parlar d’aquells productes de rendibilitat més que dubtosa i a llarg termini que el director de la seva oficina els comminava a encolomar fins no fa massa (“assessorar” en diuen) als més incauts. Del fons li arriba soroll esmorteït d’un ganivet que pica un manat de verdures: a la cuina han començat a preparar els menús del migdia i les olors el porten directament a la infància, quan ajudava l’àvia i deia que “de gran vull ser cuiner”. “Cuiner? Amb aquestes notes tan brillants? Fes alguna cosa de ciències, o de l'àmbit de la gestió empresarial, que és molt pràctic i et valdrà per a tot”. “Su bocadillo, caballero”. Té, encara queden llocs a la ciutat on serveixen entrepans d’una mida correcta a un preu acceptable. A fora ha parat de ploure, el terra humit fa pampallugues i un raig de llum il·lumina un cartell: “Se busca ayudante de cocina”. En univers paral·lel es veu amb vint anys menys picant a la porta del xef, “vaig acabar ADE però no vaig exercir mai”. Somiant despert, embadocat, s’ha tacat la corbata, “sort que a l’oficina tenim Cebralín” pensa mentre paga el compte, saluda i se’n va.

Zombie

L’estiu del 1994 va fer una calor horrorosa, amb un sol sense misericòrdia que al pic del migdia et deixava baldat. Buscava refugi a l’ombra del pati, als aires condicionats dels bars. Per acabar-ho d’adobar, aquell any havia d’estudiar Dret Mercantil que, vist amb la perspectiva del temps, em fa coincidir amb Josep Pla: res més trist que tenir vint anys i haver-se d’empassar depèn quins totxos d’un avorriment colossal. Estudiar sense passió és empènyer un elefant escales amunt, fer córrer una locomotora sense encendre’n la caldera, raïls enllà. Un desastre. Aquell estiu de sol rabiós anava a fer el cafè, paradoxes de la vida, al Bar Hèlios –déu del sol a la mitologia grega- per l’aire condicionat i la contraportada d'El Periódico, on hi llegia els articles del Joan Barril. Vint-i-cinc anys més tard constato que encara ara és un dels hàbits que més m’agraden (a vegades les coses bones no costen tant). Va ser en un d’aquests cafès que de cop i volta em va arribar una llambregada sonora que provenia del televisor que hi havia en una banda. Una noia que cantava amb una veu peculiar, que cridava irada: “Zombie! Zombie! Zombie!”, una crítica furiosa a l’IRA irlandès i segurament a tots els nacionalismes exacerbats, que -em fa l’efecte- no duen res de bo. Aviat vaig saber que la cantant es deia Dolores O’Riordan i el seu grup, The Cranberries. El seus discs van passar a formar part de la meva banda sonora vital de manera instantània, com la majoria de músics –això sempre m’ha neguitejat una mica- que ens van deixar massa aviat. No sé com ha estat -algú ha trobat uns enregistraments perduts en un disc dur polsós?- però el passat abril es va posar a la venda un disc pòstum dels Cranberries, anomenat “In the end”. Una pura delícia que em fa sentir altre cop com si tingués vint anys però ara amb el dret aprovat i millor sou. També una mica zombie a vegades, però això no és culpa de cap grup radical armat, només del despertador.

Viu i deixa viure

Un dia et mires la pell de les mans i t’adones que has envellit: aquesta és la part més física del procés. Però també ho constates en la teva mirada sobre les persones i coses, en la perspectiva que atorga la memòria. La sort –encara- de ser a mig camí vital et permet veure amb igual claredat tant joves engrescats que estrenen el món, com avis cansats que l’únic que esperen amb avidesa és la rutina. Més enllà de les xacres de l’edat, trobo que hi ha joves absolutament vells i gent gran del tot jove. Els primers em fatiguen només de veure’ls, els segons a vegades em fa l’efecte que repapiegen. Potser el més just és intentar adequar el temps biològic amb allò que el nostre cos i cap poden donar de si. Sempre m’han neguitejat els joves que en el seu moment, quan tenien tots els camins oberts, no van fer cap mena de provatura vital, que sembla que ho van encertar tot al primer intent, però també m’inquieten els vells rockers que surten a l’escenari havent firmat una pila de clàusules a favor de l’organitzador del concert en el cas que els agafi un atac sobtat de ciàtica. De totes maneres, sempre he tingut més simpatia pels segons perquè segurament viuen una segona joventut. Els joves vells, per contra, em fa l’efecte que no tenen ni la primera. Però allà cadascú amb el camí que ha triat i com de gastades vol les seves sabates. També és veritat que hi ha trajectes amb atzucacs imprevistos i soles que ja des de l’inici fan de mal portar, per això cada vegada gasto menys energies en judicis particulars –encara que a vegades no me’n pugui estar- i més, senzillament, en caminar. És a dir, opto per allò tan clàssic del “viu i deixa viure”.

El bucle infinit

Es persegueixen com el gat i el ratolí. Són dos avis amb tot el temps del món i dues missions –dues visions?- totalment oposades. L’un s’aixeca ben d’hora al matí i comença la seva tasca un dia més: amb una tossuderia encomiable lliga un llaç de plàstic groc a cadascuna de les pilones del carrer. S’enceta un nou dia: pares i mares que duen els fills a l’escola, gent que va a treballar, estudiants mig adormits i botigues que aixequen la persiana enmig d’un renou estrident. L’avi, que ja fa estona que ha acabat de fer nusos grocs, els observa tot fent un tallat al bar de l’altra punta del carrer, assaborint-lo a poc a poc amb el plaer que proporciona la feina ben feta, el deure moral complert. L’altre vell és de costums nocturns i treu el gos a passejar quan la ciutat ja dorm. Un per un, i amb l’ajut del seu bastó – perquè camina mig coix- s’entreté a anar arrencant tots els llaços grocs que troba a totes les pilones del carrer. En acabar en fa un manyoc que llença a les escombraries i s’asseu al banc de fusta que hi ha a l’altra punta del carrer, cansat però amb la satisfacció que proporciona la feina ben feta, el deure moral complert. 

Inèrcies

A la sortida de l’estació hi ha un repartidor de La Vanguardia. Aprofito que el tren ha parat per fixar-me qui l’agafa i qui no. Hi ha de tot, però entre els que declinen l’oferta hi veig molta gent jove. Jo a la seva edat l’hagués agafat? A partir dels dinou anys és gairebé segur que sí: recordo haver-lo comprat al quiosquer que hi havia davant la Facultat d’Economia a la UAB, un senyor que es vantava de ser comunista i que tenia un mal geni important. Anava tocat amb una gorra de pell "estil proletari” i despatxava en una parada força precària a tocar del que llavors era el restaurant (al mateix lloc més tard hi construirien la sala d'estudi de Ciències Socials). Ara no en vendria ni la meitat, si fins i tot el quiosc de la Facultat de Periodisme ha tancat. Em torno a fixar en el repartidor del tren i de cop i volta em fa l’efecte que contemplo una imatge del passat, un ofici antic que ha anat aguantant fins avui en dia però que ja no té gaire més recorregut. Algunes vegades jo tampoc l’he agafat pensant que ja m’informaria mitjançant el telèfon mòbil però a la pràctica no m’és el mateix. Els esmorzars sense diari són una mica deixatats, no acaben de ser rodons sense el gest d’apartar les engrunes del paper. Tot plegat és inèrcia analògica però és que segurament el costum d’anys, l'hàbit en fer certes coses, enganxa més que el cafè.

Sobre la terra impura

"Jo volia fer-li entendre que en la vida adulta tot és més ambivalent del que sembla, més relaxat i irònic, tot és ple de provisionalitats i de mentides basades més en la covardia o l'avorriment que en la mala fe o en la malícia, i tot enmig d'un teixit execrable de compromisos."

Sobre la terra impura - Melcior Comes

Antídots

Àries interpretades per Luciano Pavarotti i Scheherezade de Rimsky-Korsakov. També el Rèquiem de Mozart (amb el final de Süssmayr inclòs) però més per la força que desprèn que no pas – és clar- per la temàtica. I “Lágrima” de Tàrrega, que m’agrada tocar-la (menys quan trenco notes, que sap greu grapejar els clàssics). Algun estàndard de jazz amb regust de blues per poder improvisar sense massa danys evidents. Bossanoves d'harmonia controlada. El darrer llibre del Melcior Comes i, en general, qualsevol edició de Blackie Books.

"Forjado a fuego"

“Forjado a fuego” és un d’aquells concursos de TV que descobreixes tot fent zàping. El programa és ben senzill: una colla de ferrers han de forjar un model d’arma històrica en un temps determinat. El premi se l’endú la més letal, la més resistent i estèticament més aconseguida. Un jurat compost per diversos experts avalua cada espasa, ganivet, etc. mitjançant diverses proves: tallant bambú, esquarterant una peça acabada de sortir de l’escorxador, punxant un bust de gelatina destinat a proves de balística, etc. La majoria de peces compleix de sobres els estàndards demanats i és força habitual que en acabar la prova un dels experts del jurat feliciti un dels concursants amb un “Enhorabona! La teva arma...mata!”. El concurs és un despropòsit en molts aspectes però te l’acabes mirant, com les cançons dels ABBA, en mode “guilty pleasure” (plaer inconfessable, en podríem dir). Més enllà dels coneixements històrics en matèria d’armament que el programa pugui aportar, crec que el concurs enganxa pel mateix motiu que a Netflix hi ha pel·lícules que mostren una llar de foc que crema en un bucle infinit. Sí: el foc, les espurnes, etc. ens deixen embadalits per algun motiu que ens ve de lluny. El pitjor és que n’emeten tres o quatre de seguits. Fas zàping un vespre i et trobes amb “Forjado a fuego”. Estàs venut, no et queda més remei que mirar-lo, pensar “Mamma mia, here I go again...”