Al cafè

De tant en tant, un baluard amable. Un tendal amb vocació de zebra excèntrica, blanc amb ratlles verdes, un vidre amb unes lletres gravades: Granja, Bar, Cafè. Un àmbit on, durant cinc minuts, tot encaixa i res es sobrer. El platet, la tassa. El sobre, el sucre. El dring suau de la cullereta com una lletania quotidiana. Un temps paral·lel, lluny del brogit i la pressa: una fulla que cau d’un arbre, una peça de dòmino, una cigarreta que crema sola dins d’un cendrer. Les taules de marbre, la conversa de la gent. Un penja-robes de fusta, un rellotge antic, potser. El baf dels vidres, la ceràmica blanca i freda, la infusió, tan negra i calenta. Un glop, la quitxalla es gronxa al parc. Dos glops, pensaments de balancí. Núvols de crema llisquen al fons, calidoscopis de gra torrat: Aràbica, Blue Mountain, Bucaramanga...aiguabarreig de sabors, traficants d’aromes, Colòmbia, República Dominicana, Brasil. Molinets de llauna, dèries mòltes, cinc minuts de pau. Al fons del local algú crida: “cambrer, un cafè, si us plau!”.