Maniquins sota un cel de cel·lofana. Paraigües nus: plouen paraules sense barnilles que s’escolen pels embornals. El desert a la ciutat és un telèfon que no sona. Petons per a demà passat amb regust de targeta-regal de El Corte Inglés. It used to be so easy, Robert. Movioles, repeticions: a cada nova bobina perdem un fotograma i a cada bugada, un llençol. I jo que deia que, malgrat tot, l’amor sempre sembla nou.
2 comentaris:
És de color gris, el paisatge. Jo faria una petició a Van Gogh perquè porti la seva paleta de pintures i l'esquitxi un xic.
Sí, ja en faré de més acolorits. Va a temporades, circumstàncies...
C.
Publica un comentari a l'entrada