15/7/10

Ideals

...sempre hi haurà el risc de declarar-se vençut. D’abandonar tot enarborant una bandera blanca mentre diem “no puc més”. Deixar-se vinclar per la por o la rutina, allistar-se a la resta del ramat adotzenat, recitar el guió que ens han escrit sense pensar-hi massa i esdevenir actors d’un decorat de cartró pedra que amb prou feines si ens creiem...

...però sempre podem utilitzar el llençol per deixar finestra i barrots enrere i fer-ne un llenç per pintar-hi un somni nou, desertar de la por, declarar-se insubmís als generals vestits amb els galons de la McDonalització i sortir a l’escenari com si cada nit fos la nit de l’estrena, rapsodes només dels propis mots...

5 comentaris:

jaka ha dit...

Ets un poeta de la vida !!!

:D

Eli ha dit...

Interessant....
Sóc nova per aqui, però tornaré! (si m'ho permets, és clar!)
;-D

Anònim ha dit...

En pro dels ideals, motiu d'inspiració per aquest post tant esperançador... Felicitats per la síntesi.

Anònim ha dit...

Però tu ja saps que jo no tinc ideals, Lluna :)

C.

Anònim ha dit...

Gràcies, jaka!

I tant, Eli, torna quan vulguis. Això és un cafè ;)

C.