Cronopios i Famas

Si dius “Deixem de triar els paracaigudes. Per una vegada”, un dels versos del llibre Metamorfosi de colors, de Marta Bertran, molta gent es preguntarà astorada: “Quins paracaigudes?”, “Que els triem sovint?”, “De quin color els pinten, aquests paracaigudes?”. Són els Famas. A d’altres, en canvi, no caldrà que els expliquin res i ho hauran entès tot: són els Cronopios. Quan un Fama veu que se surt del guió pren decisions dràstiques i decideix fer-se abstemi, passar l’aspiradora de dalt a baix o renovar tota la roba de l’armari, fons inclòs. Quan a un Cronopio li toca fer de Fama s’avorreix com una ostra sense perla, com un caragol sense ermità i cada “o” dels seu nom (crO-nO-piO) esdevé un profund forat negre que el xucla sense remei. Els Cronopios poden entendre les raons dels Famas però no les comparteixen de cap manera. Els Famas no podran sentir mai les passions del Cronopios. Condemnats a no entendre’s, per això es van inventar els contractes mercantils, les hipoteques o els “Déu vos guard” per compromís.