En patinet

De petits cantàvem allò de “Si tu vas al cel en patinet...”. Ja de grans potser encara no sabem massa com guanyar-nos-el, però és clar que des la nostra infància tenim clar com arribar-hi. El patinet, junt amb la soferta bicicleta, era el mitjà de transport més utilitzat per la canalla de fa uns anys. Menys estilitzat que els que corren actualment, el nostre tenia parafangs, la plataforma més ampla i un manillar corbat emparentat amb el de la bicicleta. En ser les rodes també més grosses, els antics patinets assolien velocitats importants, i més si es té en compte que no tenien frens. Llençats pendent avall, sovint entrevèiem massa tard l’embornal que ens esperava al final del carrer i les reixes que s’empassaven l’aigua els dies de pluja també engolien abruptament les rodes del vehicle. La patacada era inevitable i acabàvem rodolant per terra tot afegint un continent més al mapa de crostes i esgarrinxades que es dibuixava als nostres masegats genolls. De lluny, sentíem el comentari d’un adult: “Si és que són de goma...”