Una de les paradoxes d’aquella Espanya que “iba bien” era que un encofrador podia guanyar més treballant a preu fet que l’arquitecte encarregat de fer l’edifici. Això m’ho explicava amb perplexitat, ja fa temps, un aparellador amb el mal cos de quan sembla que els anys de formació i esforç no han servit per a res. De quan la cigala, més per barra que per mèrits, fa pam i pipa a la soferta formiga. I així va ser que una bona colla de pencaires sense qualificar va deixar els estudis per anar a bastir parets de sol a sol. Anys de crèdit fàcil, cotxe de luxe a la porta i “mojitos” a l’altra punta del món. Els mateixos que, ara que la moma de la construcció s’ha acabat, desperten abruptament del somni en forma d’hipoteca que el banc els havia proporcionat. De resultes d'aquella disbauxa ara tenim una munió d’ignorants i dropos per civilitzar que abunda a tots els pobles i ciutats. Potser l’economia remuntarà amb els anys però l’educació no s’improvisa i aquests poca-soltes els haurem de patir per sempre més com el cant insidiós i pesat de les cigales una tarda xafogosa d’agost. Ai!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada