Em pregunto si els rellotges reflectits al mirall fan anar el temps al revés. Sí, ja ho sé, em diràs que en qualsevol cas són els rellotges els que pengen de les hores i no a la inversa. Però hauràs d’admetre que si no fos per aquests petits dictadors del calendari viuríem a un altre ritme. Tornaríem a ser indígenes, comptaríem el temps per llunes i els anys serien més volubles: uns ocuparien quinquennis, uns altres ens cabrien a la butxaca. Els calaixos de la memòria són tous com els rellotges de Gaudí, prou que ho saps. Sigui com sigui, acabem penjant de les busques d’un rellotge, deambulant entre petits mecanismes dentats que ens cronometren el dia a dia, comptant el que ens queda per fer vacances i oblidar el tic-tac que cau com una pluja constant. Segurament tenia raó Julio Cortázar quan deia que quan et regalen un rellotge en realitat ets tu el regalat; encara que un home tan lúcid com ell ja sabia que també hi ha rellotges de sorra i onada sense altres busques que els raigs de llum al capvespre provinents d’un far llunyà. Un temps que no és fet d’hores, segurament el que més val. Gaudim-lo!
3 comentaris:
Cortázar també deia que els rellotges mosseguen amb dents petites. El pas del temps, doncs, deixa ferides diminutes :)
També tocava la trompeta! Carpe diem! ps: amb la bateria també funciona ;)
L.
Rellotges de Dalí. Els de Gaudí deuen ser més durs, de pedra. :D
Publica un comentari a l'entrada