Ningú de l’audiència no se’n sabia avenir: el primer violí de l’orquestra lluïa una cinta fluorescent al cap i la soprano duia els pantalons –un texans descolorits- mig esparracats. La noia de l’arpa mastegava de forma barroera un xiclet mentre els violoncels fumaven sense parar. El director, recolzat a la tarima, mostrava signes evidents d’embriaguesa i increpava els assistents al concert. A les antípodes, un jove empolainat, clenxinat i amb esmòquing es dirigia a un públic amb imperdibles a les jaquetes, crestes engominades i botes militars. “Senyores i senyors tinc el goig de presentar-los el nostre darrer disc: Never mind the bollocks, en si bemoll...”.
ps: efectivament, vivim en un món ple de convencions.
3 comentaris:
No puc acceptar de cap manera el xiclet.
Sí, oi? En canvi l'altre dia vaig veure un enregistrament del Jimi Hendrix i...mastegava xiclet mentre cantava!
L.
Amèrica!
Publica un comentari a l'entrada