Perquè els dies no passen

Obre la porta de la nevera i en treu un. En lleva la tapa d’alumini, agafa una cullereta del primer calaix de la cuina i comença a menjar-se’l. Primer enretira la fina capa de fong esponjós que el recobreix, un tel gris amb pics de color blanc, com si algú hi hagués escampat una mica de pols de talc a l'atzar. Una primera cullerada de massa cremosa se li desfà a la boca, una porció que va coll avall amb delectació. Després es passa la llengua entre les dents i el llavi superior per netejar-se els ous de mosca (Drosophila melanogaster) que li han quedat enganxats a les genives. Una altra cullerada, aquest cop – es nota que és del bons- plena de bocins de préssec. S’empassa la fruita marró, de polpa podrida i fermentada, d’un sol glop. Remena amb fruïció l’envàs de plàstic i recull una nova porció de la qual en sobresurten un grapat de cucs cerosos, presumiblement larves de la família dels Platyhelminthes, com la tènia. Les darreres cullerades són una barreja gustosa de quall groc, sèrum viscós i grumolls calcificats que devora golut. Ara, des que sap que els iogurts no caduquen, se’ls menja molt més tranquil i satisfet. “Siga jugando, hay miles de premios”, llegeix en llençar l’envàs a les escombraries. I en una banda, imprès a dues tintes, “Completa tu colección de cromos. Liga 84-85".