Efemèrides que ens esclaten a les mans en girar la cantonada anunciades als pilons informatius, als grans magatzems, a les botigues de discs: ja fa vint anys que es van editar un grapat de cançons que han esdevingut la banda sonora de la nostra vida: Smells like a teen spirit, Where the streets have no name... Ràbia i èpica adolescent que van fer diana al nostre mapa sentimental. Llavors vint anys eren gairebé tota una vida i ara, amb la perspectiva que dóna el temps, han esdevingut senzillament un tango. Quina sorpresa descobrir, com cantava Carlos Gardel, que “veinte años no es nada”. Al capdavall, l’important és que no pari la música. Balles?
2 comentaris:
També m'he adonat que algunes coses les compto en dècades, i inicialment no fa gràcia. Però després penses que tens moltes experiències viscudes, i molt per explicar, i que tampoc està tan malament. Potser és el principi d'explicar batalletes com un vellet, però bé, de moment ho fem a petita escala.
Ah, l'experiència, quin regal! Veure venir les coses d'una hora lluny, saber el peu que calça la gent ben aviat...fantàstic! Ara, això també pot ser perillós, oi?
Publica un comentari a l'entrada