- I què, on tens el nen?
- A Andorra, amb el seu pare…
- Ah…
- (Ui, aquest “Ah…”, dels que porten cua. A veure…compte
enrere. 3,2,1…
- I no en voldries un de teu…?
- No, ja sóc feliç així…
- Ja, però, un de teu…TEU.
- (Uf, va, passem a la segona fase. Traiem ferro. Acudit en
3,2,1…”Jo no li he posat el hardware però el software és gairebé tot meu, dona...!”.
- Sí, ja...però un fill... SANG DE LA TEVA SANG??
- ¿¿?? Emm...doncs...
(de debò que quan veig les motivacions que us mouen foteu -excuse my French-
mitja por).
A vegades sembla que tenir fills sigui més un acte egoista
que no pas altruista. Que siguin només una prolongació de l’ego. Quins són els motius
reals de la gent per tenir fills? Quina pregunta, oi? Tot i que el més
interessant penso que són les respostes. Depèn com, quedaríem glaçats.
4 comentaris:
De vegades el que sembla és que molts no entenen què és això de tenir fills. No en tinc per ara i si arriba el moment miraré de fabricar-lo jo mateix. Si tot continua així, és possible que passi, si és que biològicament en som capaços. I si no som capaços, o la cosa no continua així, ja veurem què em porta el futur. En realitat és una qüestió d'estimar, no hauria de ser tan difícil d'entendre.
Entre les parelles en edat de tenir-ne veig molta "inèrcia social" poc conscient. És casen (sovint amb grans bodes una mica passades de voltes, petulants) i a partir d'aquí és com si se seguís un guió. Però bé, aquestes coses, oi? Fa de mal dir, tot plegat.
Mira, quina casualitat, aquí també en parlen:
http://www.philomag.com/les-idees/dossiers/pourquoi-fait-on-des-enfants-3674
els motius sempre són molt personals de cada relació, però ara que en tinc un, me n'adono de que no tenia ni idea del que volia dir tenir-ne. Si ho hagués sabut, potser m'hi hauria posat abans. O potser no.
Publica un comentari a l'entrada