M’assec a la barra del bar al mercat municipal. Les parades fan goig i el tallat, entre els colors de la fruita, el renou de clientela i els botiguers, escates, herbolaris i carrets de la compra, fa un altre gust. Faig una llucada al Diari de Sabadell i, a la secció d’anuncis, m’hi trobo una petita perla, una carta a Sant Judes Tadeu, patró dels impossibles. “Resa nou vegades un parenostre i demana un desig impossible d’amor o de feina. Publica aquest anunci i als tretze dies se’t concedirà”. Està bé pensar que hi ha algun sant que pot intercedir per nosaltres, tenir fe, creure perquè sí. A mi no m’ha sortit mai, i ja a les classes de catequesi del poble la professora se’n queixava discretament. “Tots em fan les fitxes sense dir res, però el Carles fa massa preguntes, em desfà els arguments, no sé què contestar-li...”. Tot el món a vegades és una enorme classe de catequesi. Pinto les fitxes però no me les crec. En qualsevol cas posats a fer-ho, crec més en Woody Allen, que va dir allò de: “Ah, si Déu m’enviés un senyal de la seva existència, com un abonament d’un milió de dòlars al meu compte corrent ...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada