Ajaguda al sofà badalla mentre s’empassa aquella pel·lícula
que la seva amiga li havia dit que era taaaan bona (“Nena, és que el cinema iranià
té un ritme, una manera d’explicar les coses...”). Un ritme, diu. Bah, segur que
ella també s’hi avorreix. Tot impostura, com el seu compte d’Instagram
que...ai, el mòbil, que sona…on para?…aquí, aquí…
- Nena, que ja vaig llegir la teva entrevista al Time Out!
- I què, què et sembla...?
- Bé, bé...apa, que quina barra que tens, dir que tots els teus
contes són literatura, que no hi ha res autobiogràfic...
- Ai, tia...
- Si hi has posat mitja vida! I lo de l’amiga cultureta que
recomana cicles de cinema...si hi surto jo i tot, no?
- Mira, no m’atabalis, que no n’hi ha per tant!
- “És només literatura, només literatura...”. Ja has provat
d’escriure un conte sobre una escriptora que aboca tot el que li passa als
seus llibres i diu que és “només literatura”? Perquè la resta de la realitat ja la
tens ben explotada!
- Va, va, no em ratllis, que tinc mal de cap avui...ei, ara
em mirava la peli aquella que em vas recomanar. És bona, eh?...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada