Qui més qui menys, tots tenim un
lloc on guardem les cartes: un calaix, una caixa, un cofret, un arxivador, etc. allà
s’acumula una mena de biografia epistolar, cartes d’aquí, d’allà, de persones
que ja no hi són, antigues fotos, records, experiències. És curiós veure com
canvien algun escrits amb la perspectiva del temps o com algunes coses, que
llavors ens varen semblar tan importants, ara es relativitzen. Potser és que al
capdavall sempre ens justifiquem: la memòria és selectiva i tractem de
fer encaixar els records com aquell qui fa encaixar les diverses peces d’un
trencaclosques. Les cartes m’agraden molt més que no pas els e-mails. Aquests
són més pràctics per qüestions de feina: ara t’adjunto aquestes gràfiques,
mira’t aquestes fotos... aquest mateix text que llegiu, ha estat enviat
mitjançant correu electrònic! Però els e-mails són freds, asèptics, poca cosa
més aporten apart del missatge en si. Obrir una carta (tret que no sigui del
banc, o una factura 1) sempre és més emocionant i la podem llegir i rellegir allà
on vulguem, o el fet d’escriure-la, cadascú amb la seva cal·ligrafia, on cada
paraula és el mirall de la nostra personalitat. Quina mena de personalitat
transmet un e-mail si tots arriben amb la mateixa lletra?! Podem triar com a
molt uns quants formats estàndard: Arial, Times New Roman, etc. Una carta pot tenir
molts més matisos: la textura del paper, el color...fins i tot hi ha cartes
perfumades! Les noves generacions ja no s’escriuran cartes, les han canviades
pel correu electrònic, els xats i els missatges SMS 2. Les noves generacions es
diran “t’estimo” per Internet, encara que per a mi, rebre una carta d’amor per
e-mail, ha de ser com fer-se un petó amb un escafandre de bus o d’astronauta 3.
* Un escrit de fa més de deu anys. Aquest, inevitablement, ha quedat obsolet.
1. Fa temps que la majoria de papers que rebo només són del banc o factures. El Cavall Fort del nen és una nota de color enmig d'un mar de paper anodí.
2. Ara cal afegir-hi Facebook, WhatsApp...
3. El mitjà és el de menys. L'important és dir-ho, tant és si és en format digital. Send me an e-mail that says "I love you". Ja ho cantaven els Pet Shop Boys.
5 comentaris:
Jo que em vaig fer un fart d'escriure cartes, de seguida em vaig aficionar als mails i al llarg dels 16 o 17 anys que tinc adreça n'he enviat unes quantitats ingents. Les cartes van quedar en el passat. Ja llavors no pensava que un mail era fred i sense personalitat, jo deixo molt de mi en un mail, que a més em permet una versatilitat que no tenien les cartes. Reconec que tenia la seva gràcia obrir les cartes i guardar-les però aquella fal·lera no l'he perdut i conservo tots els mails que rebo, perquè per mi les paraules sempre són importants. Naturalment, he sentit dir això que dius tu a molta gent, però ni llavors ni ara per mi els mails són freds i crec que ens hem adaptat a saber captar estats d'ànim amb la paraula escrita. En un xat es capta fàcilment, i en els mails també, si saps llegir-los bé. Suposo que 10 anys després tu també penses força així, ja. Ara no em podria posar a escriure una carta, que estrany seria.
Efectivament, les cartes han quedat en el passat, canviades per missatges digitals. I pel que fa els llibres vaig combinant paper i kindle (gran invent), tablet, mòbil...ara escriure una carta a mà també se'm faria estrany! Els temps canvien, xexu.
Veus, aquí sí que no coincidim. Tot i que he tingut un kindle a les mans i també en puc lloar les virtuts, de moment em quedo amb el llibre en paper, i espero que per molts anys. El plaer d'anar passant pàgines no me'l substitueix res.
Ah, també compro molt paper. Però llegeixo molt al tren i no puc portar llibres molt gruixuts. I aquí és on apareix el Kindle. A més,que Amazon permet fer tastets gratis de llibres. Enganxa!
També comprava molts Cd i ara fa mesos que cap. Tot Amazon i iTunes. O vinils
Publica un comentari a l'entrada