Perdent l'oremus

Ja fa uns 2.000 anys que sóc entre vosaltres. A la casa pairal dels Solsona, però, només en fa uns vuitanta. A l’inici, recordo l’olor de nou dels mobles acabats de brunyir, les cortines, els brodats dels llençols que venien amb el dot d’ella, una pura delícia d’artesania fina. A mi em van posar al damunt del capçal del llit, directament de l’obrador del millor especialista en talles de Vic. Quin goig que feia, llavors! Tota la policromia em lluïa amb daurats refulgents, la fusta encara sense corcs. La nit de noces va ser discreta perquè ningú neix ensenyat i per a depèn què a vegades costa que tot rutlli quan s’ajunten les frisances amb la novetat. A mi – per allò del pecat- també em van tenir en compte i van girar-me de l’altre costat. 

Fa uns dies els avis van marxar de viatge i vaig sentir que algú furgava la porta a altes hores de la matinada. Lluny de ser lladres va resultar ser el nét que venia acompanyat: tota la nit da-li que da-li amb mi al capçal tot fent de “voyeur”: quina ànsia, tant de bo hagués fet com el seu avi i m’hagués tombat! El cert és que tot ha canviat molt des que vaig arribar fa vuit decennis i potser ja va essent hora que li digui alguna cosa a la Verge dels Dolors que hi ha al costat de l’armari-mirall. Des d’aquella nit que me la miro amb uns altres ulls, em domina un desfici estrany, i ja no sé si és el desig o els corcs, el que m’està rosegant!