Relectura de poemaris. Paraules que papallonegen al voltant de la mort: encara que siguin boniques no vénen de gust per acabar el dia, sobretot si tenim l’esperança de poder sentir el despertador l’endemà. Canvi de llibre: el desamor, inventari de greuges i passos en fals, errades cantelludes disfressades de metàfora que es claven al coixí tou. Sembla que és impossible escriure poesia si no és des del més profund de la Fossa de les Marianes, rodejat de criatures abissals, a 11.000 metres per sota del nivell del mar. No hi ha poetes-submarinista que aboquin els seus pensaments al full una vegada s’han tret el vestit de neoprè i l’escafandre? Escriptors a qui els vingui de gust gargotejar quatre versos des del port, a la taula del restaurant? Potser és que les musses fugen de la felicitat. No és bo el que s’escriu entre tapes d’olives i vermuts blancs?
2 comentaris:
Això ho feia Antònia Font i ja fa dies que ens hem quedat orfes de versos alegres amb regust d'oliva i vermut...
Sí, per sort torna l'Adrià Puntí, també aficionat a les olives i el vermut... i altres.
Publica un comentari a l'entrada