Panacees i "chollos"

Quan considerem que algun fet ens és molt avantatjós o ens fa l’efecte que ens ho ha d’arreglar tot diem que ens sembla una “panacea”. La paraula prové del grec Panakeia, que fa referència a la deessa posseïdora d’un remei que guaria tots els mals, filla d’Asclepi i Epione. Però si no volem tirar tan enrere en el temps i no ens fa res dir algun castellanisme podem afirmar que allò és un “xollo”, que pren el nom d’un italià – de Nàpols, per a més detalls- que va arribar a Espanya a mitjan segle XVIII durant el regnat de Carles III. El nostre home s’anomenava Cioglio i d’aquí va derivar el mot castellà “chollo”. I com va anar, tot plegat? Doncs resulta que el de Nàpols va demanar una llicència al rei per poder plantar cadires als carrers al llarg del recorregut de processons i desfilades i cobrar pel servei. A cada acte llogava milers de seients que, a la llarga, li van permetre acumular una fortuna. Com que amb només una llicència i unes cadires al carrer es va fer d’or, el seu nom – en la versió castellanitzada- va passar prendre el significat que coneixem actualment. Per llogar-hi cadires!