El darrer dels mohicans

Ah, ara que ja sabem si és nen o nena apareix un altre dubte: quin nom li posem? El repertori dóna per a una anàlisi sociològica o una tesi doctoral a la facultat de psicologia. Així d’entrada em vénen al cap els pares que bategen l’hereu amb el mateix nom que ells. Potser és només una tradició familiar, però a mi em fa pensar que potser a vegades es tenen fills per egoisme més que no pas per amor: el fill com a extensió del pare, l’encarregat de continuar la nissaga. Pobret. En una línia semblant hi ha els que adjudiquen al seu fill un nom que, es miri com es miri, no deixa de ser pedant. Pares genèticament superiors, posseïdors de la veritat absoluta, és evident que el seu plançó ha de dur un nom d’alta ressonància clàssica. La versió per a escoles de l’Opus és, inevitablement, en castellà. El papà o la mamà dels primers acostuma a formar part de l’AMPA de l’escola. Els segons tendeixen a procrear de tres en tres. En ambdós casos, mandra infinita. Després, i deixant de banda els noms estrangers, hi ha el noms anglesos llatinitzats: Yenifer, Yeremi, Leidi... com que sobre gustos no hi ha res escrit ho deixarem aquí. Sort que ja ha passat la fal·lera per posar noms d’estrelles del cinema perquè durant una colla d’anys cridaves “Kevin, a dinaaar!” i es girava mitja platja. Segueixen els “Greatest hits” del moment: Marc, Biel, Pol, Martina, Laia... ho diu l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). A mi m’agraden, encara que se n’hagi abusat. I finalment hi ha els noms de sempre però que ben pocs pares pensen a posar a la seva descendència. Qui es diu Carles avui en dia? Ningú.