Tornen a fer Lucia di Lammermmor al teatre La Faràndula de Sabadell després d’una colla d’anys de la darrera representació. Per als que no hi entenem massa, una òpera és una successió de recitatius més o menys pesats amb àries que fan de bon escoltar. Tota ària, alhora, té el seu punt àlgid. I, de totes, sempre hi ha aquella nota de la més coneguda que fa esclatar els espectadors en bravos, bravas, i una manta infinita d’aplaudiments eixordadors. Jo em trobava en el començament d’una d’aquestes àries, la més esperada, quan la partitura es va veure trepitjada per un caramel de menta, l’embolcall del qual no s’acabava de desembolicar mai. Violins i cel·lofana, timbals i cel·lofana, soprano i cel·lofana: quin horror! El moment culminant, la fita on es troba aquella nota que dóna sentit a tot, la nota entre les notes, va ser totalment anul·lada per la veu rogallosa i a tot volum d’una àvia sense Sonotone que, enduta per l’emoció, li va dir a la seva anciana amiga “Que ho fa bé, oi?”. Bravo! Bravo!! Bravo!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada