"Rujar"

Ara tots i totes vomitem però, quan era petit, jo rujava. “Mareeeeee... he rujat!” cridava des del llit estant. Efectivament: una vànova feta amb les restes del darrer sopar cobria el llençol i mitja estora. Com que era un nen malaltís de mena, el xou es donava de tant en tant. Paciència, què hi farem? Però, etimològicament, d’on venia aquest “rujar”? Diria que de l' “arrojar” castellà, d’aquí a “arrujar” en català, hi ha només un pas. Ara que ja estem força normalitzats gairebé ningú no roja i tots vomitem, que es un verb que fa més fi. El DIEC, però, podria acceptar el primer en els casos en què el subjecte estigués més que fart d’algunes coses i el cos es revoltés tot ell, permetre que el verb s’emprés quan vomitar es quedés curt. Segur que més d’un rujaria ben de gust.