Diuen que Napoleó considerava la música com el “menys molest dels sorolls”. Sense anar tan lluny, tinc algun familiar que pot classificar sense cap rubor “Les quatre estacions” de Vivaldi com “aquest nyigo-nyigo pesat”. Efectivament, hi ha gent sorda per a la música, que afirmen que els deixa indiferents. Als que ens agrada molt, però, no ens en sabem avenir. Quan els ho sento dir m’envaeix una sensació de desassossec total, com si em caigués l’ànima als peus tot fent una bona trencadissa pel camí. Penso “Com pot ser que es deixin perdre la guitarra encesa de Jimi Hendrix, la gravetat del Rèquiem de Mozart, les fugues de Bach com catedrals de notes, el pop calidoscòpic dels Beatles, el nervi –encara ara!- dels Rolling Stones? El blues, el jazz...?”. I jo que, si tingués més talent, tocaria tots els instruments. Però ep, cadascú cap allà on l’enfila i el mateix es pregunta molta gent sobre qüestions que a mi tendeixen a avorrir-me sobiranament. Deuen arribar a casa i, tal com jo explico les meravelles de l’últim disc que he descobert, ells parlen amb la parella sobre la darrera edició del Pla General Comptable que els ha arribat. Comenten, engrescats, que si és millor FIFO, LIFO o Preu mig ponderat.
Fotografia: Carles. Terrassa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada